El de Terrassa fou el primer Ajuntament català que va multar entitats financeres pel fet de tenir pisos buits. Des de la meva posició d’articulista d’opinió, vull traslladar una proposta agosarada i punyent -al nostre batlle- en una línia molt similar: la de les promocions "penjades". Ni més ni menys que obligui els promotors a cloure-les, sota la cisalla d’una expropiació forçosa, passat un mínim període prudencial. Si això no els és possible, decantar-los a fer-ne una venda -preu raonable- a un altre constructor que s’hi comprometi a acabar-ne el cicle. Si jo decidís fer un treball de camp acurat i metòdic, trepitjant carrers a fons, configuraria un llistat que esparvera… Sense bellugar-me gaire, citaré quatre promocions que em "cremen la vista": al Camí Fondo, a la Ronda de Ponent (al costat del CF Maurina), a la Rambleta del Pare Alegre (un xic més avall del McDonald’s) i a la Francesc Macià (sobre el número 230). Però n’hi ha moltes més, de fa anys.
Em sembla evident que aquesta deixadesa forma part de l’absoluta manca de previsió per part d’uns constructors especulatius. Enlluernats pel finançament fàcil d’algunes entitats financeres, entraren en la roda avariciosa de dur el tren de la construcció a una cursa desbocada… fins que es van estavellar. Ells perjuren que els va enganxar la crisi, tanmateix. Van ofegar-se en l’èxit, beguts per la seducció llaminera d’uns ingressos que els permetien canviar de cotxe cada dos per tres. Alhora, un seguit de passerells provinents dels sectors més inversemblants també es veieren amb cor d’entrar en la dinàmica (de què molts no tenien ni idea). És a dir, ho van apamar tot de tal manera que no era estrany preveure’n el final.
Quan la crisi encara no ha tocat fons -tot i que alguns "il·luminats" proclamen el contrari- cal actuar. Hi ha manca d’habitatge social. A més, es produeixen un seguit de desnonaments salvatges per part del servei jurídic dels bancs. Per tant, prego -especialment al senyor Alfredo Vega- que valori el meu suggeriment. La solució actual -consistent a barrar l’accés a les promocions, tapiant l’entrada amb totxanes- és fer-se l’orni.
