La setmana passada parlàvem del valor incomparable de la vida humana i també de l’existència d’una "cultura de la mort". Avui ens centrem en allò que és més important, més essencial: anunciar la bona nova de la vida, proclamar l’Evangeli de la vida. Aquest evangeli va més enllà d’una reflexió sobre la vida o la formulació d’un manament destinat a sensibilitzar la consciència de l’individu i de la societat. L’Evangeli de la vida consisteix en l’anunci de la persona mateixa de Jesús, que es presenta a tot ésser humà com "el Camí, la Veritat i la Vida" (Jn 14,6). És possible conèixer la veritat sobre el valor de la vida de l’ésser humà a través de la paraula, l’acció i la persona mateixa de Jesús. Al mateix temps, d’aquí brolla el dinamisme que porta a promoure-la, defensar-la, estimar-la i servir-la.
Jesús revela definitivament la grandesa i el valor de la vida humana, que ja està anticipat a l’Antic Testament i està inscrit d’alguna manera en el cor mateix de cada persona, a l’interior de cada consciència. Aquesta vida que Ell ha vingut a portar als homes no es redueix només a la seva existència en el temps, sinó que està orientada a participar de la plenitud del seu amor, a un destí de comunió amb Déu, és a dir, a la vida eterna. Gràcies a aquest do la vida física i espiritual de l’ésser humà, inclosa la seva etapa terrenal, troba la seva plenitud de valor i de significat perquè la vida divina i eterna és el fi a què està orientada i cridada tota persona que viu en aquest món.
La vida de l’ésser humà és do de Déu, prové d’Ell. Per aquest motiu Déu és l’únic senyor d’aquesta vida, l’únic que en pot disposar. La vida i la mort de l’home estan a les mans de Déu, que s’ha mostrat des de sempre com un Déu donador de vida, un Déu creador, que allibera de tot esclavatge, que és provident, que sosté la vida i la porta a plenitud tenint cura amb sol·licitud amorosa dels seus fills que no són resultat d’una mera casualitat o d’una evolució cega, sinó fruit d’un designi de l’amor de Déu; per això la vida de l’ésser humà és quelcom sagrat i, de la sacralitat de la vida, en deriva el seu caràcter inviolable.
El manament que es refereix a aquest caràcter inviolable de la vida humana ocupa el centre dels deu manaments de l’aliança del Sinaí i prohibeix l’homicidi: "No mataràs" (Ex 20,13). Aquest manament és confirmat per Jesús i es troba inclòs i aprofundit en el precepte positiu de l’amor al proïsme. Més endavant posteriorment Jesús explicitarà les exigències positives d’aquest manament, que ja eren presents a l’Antic Testament, amb una legislació que tenia cura de protegir i salvaguardar les persones en situacions de vida feble i amenaçada: l’estranger, la vídua, l’orfe, el malalt, el pobre en general, la vida mateixa abans del naixement. Amb Jesús aquestes exigències adquireixen un vigor i un impuls nous i es manifesten en tota la seva amplitud i profunditat perquè abasten des de tenir cura de la vida del germà fins a fer-se càrrec del foraster, i fins i tot a estimar l’enemic.
Acollir i protegir la vida és una obligació de tothom i s’ha de practicar sobretot amb la vida que es troba en condicions més vulnerables. Crist mateix ens ho recorda quan demana ser estimat i servit en els germans que pateixen qualsevol mena de sofriment. La vida humana es troba en una situació molt precària quan ve al món i també en el darrer tram de l’existència, quan surt del temps per arribar a l’eternitat.
La Paraula de Déu ens recorda en moltes ocasions la cura i el respecte que hem de tenir amb les persones que es troben en situació de malaltia o de vellesa.
* L’autor és bisbe de Terrassa
