A les aigües dels rius, al capvespre, les truites surten desconfiades de l’amagatall. Van a la recerca d’un preuat tec (els saborosos mosquits) amb molta precaució. Aquests surten incautament a la superfície i hi cauen de quatre potes. No sempre, tanmateix, hi ha èxit. Tot depèn de la climatologia. Si és desfavorable, les truites es queden seques… A la profunditat de les aigües fluvials -on tenen llurs caus- troben altres tipus de tiberi: cucs, larves, alevoins i altres peixets més esquifits, pels quals no tenen cap compassió. Han d’anar amb compte, però, dels perills. Altres depredadors com la llúdriga o el visó se les poden cruspir, sense cap mirament. Per tant, han d’estar a l’aguait.
Per acabar-ho d’adobar, tenen fama -entre els humans- d’ésser un àpat molt bo. Així, han de fer per no picar l’ham. Si acaben fent-ho, el pescador és el seu gran enemic. Veiem, doncs, com es completa tot un cicle vital. Pescar truites és tot un repte. El combat desigual entre home i peix designa el guanyador. Uns dies guanyes o perds. Els altres, potser en treus una mena de virtual empat tècnic.
Amb l’arribada del solstici d’estiu (demà passat, dia vint-i-u), acomiadem una de les primaveres més plujoses que es recorden. S’han desbordat un munt de rierols i emplenat molts embassaments. Recordem el regal immens d’uns saltirons d’aigua abundant, la música de trinats i mils de colors al bell mig de la flora. Quan la calor apreti de debò, enyorarem aquests jorns fresquets i humits.
Un cop enterrat l’hivern, s’obre una veda prou llarga. Comencen les escapades amb la barqueta. La riba es vesteix de verd i la cria de tota mena d’éssers es posa en òrbita. Tot pren vida i color… S’ha acabat una primavera irregular per a la pesca, però en general les captures de truites -a les comarques de Lleó i Astúries, sobretot- es recordaran amb goig. Arriba el moment de pescar altres peixos, amb l’ajut i la trampa de mosques. Coneixent la temperatura de l’aigua, la fondària de la captura, el color del cabal i -per què no?- la influència de les llunes.
El riu és un bon mestre. Tot, però, no ho mostra… I amaga intimitat per preservar els seus misteris. Al cap i a la fi, emperò, la darrera decisió sempre serà a mans del peix.
