La principal garantia d’èxit de la reforma horària que s’està proposant des de fa uns anys -i, poc a poc, duent a la pràctica- és que afavoreix els interessos de tothom. I, quan dic tothom, vull dir als diferents agents implicats i que en altres qüestions solen tenir interessos divergents o, simplement, no coincidents: empreses i treballadors; homes i dones; mestres i alumnes; metges i malalts; pares i fills; empreses d’oci i joves usuaris… Per contra, el principal fre de la reforma horària són les rutines adquirides, sovint enteses com a “privilegis” o “drets adquirits”, fins i tot davant l’evidència del perjudici que causen en qui els “gaudeix”. Per tant, es pot afirmar sense reserva que es tracta d’un objectiu guanyador més a curt i mitjà termini que no a la llarga.
Precisament, i coincidint amb la celebració de la Setmana dels Horaris, el mateix dia que Diari de Terrassa informava de la iniciativa local impulsada per l’Ajuntament de crear una xarxa d’empreses i entitats compromeses amb aquesta reforma, també ens informava d’un recent estudi de EAE Business School sobre hores treballades a Europa i productivitat. Val a dir que cal prendre amb prudència qualsevol dada sobre aquestes qüestions. L’experiència ens diu quina és la distància que hi ha entre les hores de treball formalment comptabilitzades i les realment fetes al nostre país. I també és fàcil imaginar el diferent rigor amb què es registren aquests fets a Alemanya o els països nòrdics, i com es fa al sud d’Europa. Vull dir que la realitat ha de ser encara pitjor del que diuen aquestes estadístiques. Però fem-hi un cop d’ull.
Les dades mostren una evidència que ja fa anys que denunciem des del Consell Assessor per a la Reforma Horària: una cosa és treballar i l’altra, anar a fer hores. I no tan sols això, sinó que com més hores es treballen més baixa és la productivitat. I la raó no és altra que precisament aquesta: passem massa hores a la feina. Vegem-ho: el país on es passen més hores a la feina és Grècia, amb 2.035 hores anuals. Espanya no es queda curta, amb 1.695. On menys hores es treballa és a Alemanya (1.363), Dinamarca (1.410) o Noruega (1.424). Però la productivitat va en sentit contrari: la productivitat, a Grècia, és del 19,9%; a Espanya, del 31,5%, i als altres tres països, del 42,9, el 55,3 i fins al 79,9 per a Noruega. I això significa, simplificant, que les hores realment productives són de 1.138 a Noruega, més del doble de les 534 d’Espanya i gairebé tres vegades les 405 de Grècia.
És només un exemple incontestable: passant menys temps al lloc de treball, però treballant amb més eficiència, augmenta de manera notable la productivitat. Els resultats immediats serien beneficis i sous més alts, i més competitivitat internacional dels nostres productes. En definitiva, més riquesa per al país. I tot, amb un increment del benestar personal del treballador, però també de la seva família i del seu entorn. És per això que resulta tan absurd que se segueixi fent dels horaris, i no de la productivitat, un instrument de negociació laboral o l’única mesura del sou que es cobra.
Totes les dades mostren, a més, que un millor ordre horari té a veure amb la satisfacció per la feina, amb la disminució de l’absentisme i les baixes per malaltia i fins i tot amb les taxes de natalitat. Francament, ja és hora de parlar amb claredat: qui no es comprometi a avançar en aquesta direcció caldrà considerar-lo com un veritable obstacle per al benestar i la prosperitat de la ciutat i del país.
