Tot s’aconsegueix amb talent i esforç." "La sort no existeix, només l’esforç." Són dos dels mantres de la cultura de l’esforç, predicada des de fa dècades per polítics, empresaris, pedagogs, entrenadors personals i difosa per mitjans de comunicació, llibres d’autoajuda, etcètera. No nego pas que el talent i l’esforç no siguin condicions necessàries per desenvolupar projectes i assolir objectius. Tanmateix, no són condicions suficients com demostra l’experiència diària. Aconseguir objectius o assolir èxits a la vida té altres components sense els quals ni amb talent ni amb esforç no els obtindríem. El famós "somni americà" -tota persona, immigrant, pobra, etcètera, amb talent i esforç pot arribar a ser president o a esdevenir ric o una persona important- és això, un mite. Que hagi succeït alguna vegada només prova que és l’excepció, no la regla.
La cultura de l’esforç es fonamenta en la meritocràcia, que és un sistema que es basa en el mèrit (talent, competència…). Aquesta s’originà per combatre el nepotisme -preferència pels parents, amics, coneguts a l’hora d’ocupar els llocs públics- i donar valor als mèrits, a les competències. La meritocràcia fa possible, afirmen els seus defensors, constituir una societat justa, ja que allò que aconsegueixen les persones és pel seu talent i esforç i no per la família, la riquesa, el sexe, etcètera. Ara bé, la meritocràcia no és pas tal com es presenta. És més una ideologia útil per justificar els individus que ocupen llocs en l’elit i per fer responsables del seu fracàs els qui no tenen èxit acusant-los de manca de talent i/o d’esforç. La meritocràcia no vol saber res d’altres condicions, també necessàries per poder viure una vida digna. No és el mateix haver nascut al continent europeu que a Àfrica, no és el mateix néixer a Dinamarca que al Senegal, no és el mateix néixer a Canadà que a Haití. Ser d’una família amb recursos econòmics és igual que ser-ho d’una amb nuls, pocs o escassos ingressos? És igual viure en un país del primer món que ser un immigrant o un refugiat per causes polítiques, bèl·liques o de supervivència? No s’esforcen, no lluiten totes aquestes persones malgrat haver nascut per atzar a països en guerra o amb dictadures, subdesenvolupats o de famílies pobres? És evident que aquests condicionants són independents de la voluntat dels individus i, malgrat el talent i l’esforç que exerceixin, poden ser determinants per no poder viure una vida digna.
La cultura de l’esforç atreu perquè ens diu que és la manera de poder ascendir a l’escala social i de l’èxit. Tanmateix, l’experiència mostra que és més aviat un vel que amaga la situació de la desigualtat creixent, la qual és, d’una banda, expressió de l’anul·lació de les polítiques socials que garanteixen la igualtat d’oportunitats entre els més afavorits i els menys i, de l’altra, és testimoni de l’acció de polítiques antisocials que incrementen la desigualtat. Els fills nascuts al nostre país tindran les mateixes oportunitats? Els estudiants de primària, secundària i batxillerat tenen les mateixes oportunitats? Els universitaris tenen les mateixes oportunitats? Els aturats tenen les mateixes oportunitats? Les dones tenen les mateixes oportunitats que els homes? Tots els ciutadans tenen les mateixes oportunitats? La resposta és no. Mentre hi hagi aquesta enorme desigualtat, la igualtat d’oportunitats és un mite, exactament igual que la cultura de l’esforç.
La crisi a partir del 2008 ho ha acabat de certificar. Quantes persones amb títols universitaris, amb màsters, amb idiomes, amb cursos de formació professional, l’obtenció dels quals els ha costat tanta suor i tants recursos econòmics, han descobert que la promesa de la cultura de l’esforç i de la meritocràcia era un simple miratge, una gran mentida! Cal tenir present en una societat que es qualifica de "justa", a més de l’esforç i les competències, l’origen geogràfic i familiar dels individus, la igualtat d’oportunitats i l’aplicació de polítiques socials compensatòries per tal que tothom pugui arribar a viure una vida digna.
* L’autor és filòsof
