Hi ha gent que milita en el conflicte i gent que milita en la solució. És a dir, hi ha persones que porten les seves opcions com un estendard per a la confrontació. I gent que fa de l’empatia la lògica de les seves opcions. Guanyar als militants del conflicte sempre és molt complicat perquè no tenen fàcil aturador. Tot ho acaben relacionant amb les seves dèries. Viuen instal·lats en el seu món de bons i dolents i ells habiten en veritats universals. Els militants del conflicte no dubten, no fos cas que tinguessin un conflicte amb ells mateixos. Militen en el conflicte perquè són incapaços de desaprendre. Es divideixen en diverses faccions.
Hi ha la facció carlina. Els resistents a qualsevol canvi vingut de fora. Els que són tel·lúrics en les seves posicions i les defensen amb un abrandament tal com si no hi hagués demà. Són estructuralment carallots, insulten a la primera de canvi i treuen el trabuc dels Twitter i el carreguen amb bala. Quan no s’entretenen amb els tweets passen a les grans gestes de tallar vies i de pintar les parets imposant a la resta de mortals les seves conviccions. Alguns carlinots els agraden les parades paramilitars. Independentment del sexe, són uns milhomes. Sempre parlen en nom del poble, això sí. En les congregacions sempre tenen vàries consignes a punt per poder donar la darrera consigna, la bona, la transcendent, la que queda gravada com el crit definitiu.
Una altra facció és la dels "nosaltres sols". Aquells que de tant depurar-se en nivells de fanatisme incorruptible prefereixen ser la minoria que guia que no pas formar part de la majoria que oscil·la. No dubten a participar en totes les competicions de puresa i senten les pàtries amb una profunditat oceànica. Imaginen genealogies impol·lutes d’amagat. No poden portar les mateixes banderes dels altres seus, han de demostrar amb algun detall heràldic per a entesos que ells són alguna cosa més. Es reconeixen entre ells i vigilen que en els grups de wattsapp no se’ls coli algun fluixot.
Entre els militants del conflicte sempre hi ha la facció paranoica. Aquells que sempre és veuen perseguits pels representants del capital més depravat i de la política més obscena. Ells, en la seva puresa, són les víctimes propícies. Les coalicions de tots els poders se’ls multipliquen contra ells. Tanmateix fora del seu victimisme no hi ha res, cap proposició, cap consistència. Simplement persones que davant la pròpia mediocritat són màquines de llançar acusacions a tort i a dret. Són creadors convulsius de nous partits i plataformes davant la impuresa de la resta.
Els de la facció moderada sempre són una mica sospitosos. Compleixen amb les litúrgies però no descarten la negociació. Admeten dificultats. Parlen amb els adversaris i en privat admeten quan se’n fa un gra massa. No és que defalleixin, és que potser són menys gregaris de pensament i això els fa tenir alguna avaria de convicció.
Finalment hi ha els papanates. Aquells que s’acosten a militar en el conflicte per badoqueria i per fílies sobrevingudes. Alguns practiquen la fe del convers i llavors executen alguna estridència de novell. S’han après goludament els diaris que cal llegir, les ràdios que cal escoltar i, especialment, els tertulians que són confiables. Saben de memòria les respostes correctes. Porten distintius exagerats al cotxe o a la solapa.
Davant tenen els que procuren militar en la solució. Però són un desastre. Estan voltats de dilemes i els costa resoldre les contradiccions. Res. Cap heroïcitat digna. Cap anècdota de cap manifestació, i és que van a molt poques. Són una mica porucs. Són una mica valents. Els més avançats assagen amb ironies plenes d’adjectius manllevats de Josep Pla. No tenen totes les respostes. En canvi sempre tenen moltes preguntes. Miren de parlar amb tothom i de mantenir amistat entre parers oposats. Reben per tots cantons. La majoria de vegades callen, és molt pesat no estar d’acord del tot amb cap dels bàndols. Anhelen pàtries tan petites que, per no tenir, no tenen ni bandera prominent. Procuren aprendre de la història i reconeixen que no acaben de trobar mai les línies rectes. Sempre semblen abonats a les sinuositats. No és que vulguin ser moderats per aversió al risc, simplement prefereixen les propostes inclusives. No són cridaners. Alguns són molt llegits i altres poc de llibres. De vegades voten amb el nas tapat. I quan algú parla amb el nom del poble se’ls dispara un ressort d’escepticisme preventiu.
Els que militen en la solució no tenen la solució, és clar, però pensen que la seva actitud d’escoltar tothom i de no perdre perspectives de mitjà i llarg termini pot ajudar. No projecten aquelles seguretats dels resolutius. A risc de ser percebuts com a indolents, adopten un cert sentit de la humilitat que prefereix la prudència. Són més versàtils i sobretot tenen aturador. No pensen que tot sigui justificable en nom de res. Tenen límits i pensen que els límits són als seus valors, no els límits de cap catecisme ni de cap constitució. I els valors, potser menys depurats, potser més pràctics que afinats, els condueixen cap a un terreny minat: el sentit comú. De militants en el conflicte i de militants en la solució, n’hi ha de nyerros i cadells, de dretes i d’esquerres, d’independentistes i d’unionistes. Les solucions són intrínseques a les persones que sense el magnetisme de les veritats definitives fan créixer espais que empetiteixen les visceralitats.
