En política tot és efímer. Hem vist com a Roma, Madrid, a Barcelona, han succeït canvis en el panorama polític molt ràpids, quan tot semblava més o menys estable. A Itàlia, el govern rebutja acollir immigrants que travessen perillosament el Mediterrani, en un enfocament coherent contra Europa i la resta del món, com ho mostren les declaracions del jove ministre Interior italià de 45 anys, líder antieuropeista de la lliga del nord Matteo Salvini: "Prou! Salvar vides és un deure; transformar Itàlia en un enorme camp de refugiats no". El país que va ser un dels fundadors de la Unió Europea s’allunya perillosament amb missatges populistes i el refrec amb França o Alemanya, que també s’esforcen a mostrar les seves posicions demostrant tots plegats la manca d’una política social comuna al conjunt del continent. Les disculpes de Macron al president Italià Giuseppe Conte són la resposta per apaivagar el foc encès pel portaveu del partit de Macron, Gabriel Attal, qualificant de "repugnant, cínica i irresponsable" la posició del govern italià sobre el cas del vaixell Acuarius. Salvini insiteix: "França només ha acollit 640 immigrants dels 9816 que havia d’acollir en l’acord europeu del 2015. Els francesos s’han d’excusar i no ens poden ensenyar res. La nostra solidaritat no mereix ser qualificada amb aquests termes" …
Tot plegat un espectacle que va en contra del que s’hauria de fer: construir una Europa forta preparada pel futur que ve.
El centre del món es trasllada a l’estret de Malacca entre el Pacífic i l’Índic, al sud de Tailàndia entre Malàisia i indonèsia en la regió de Sumatra i tocant a Singapur. A través dels 320 kilòmetres de llargada i 50 d’amplada circulen més de 200 vaixells diaris en el que segons diferents fons circulen el 50% de les mercaderies (i petroli) que es transporten en vaixell pel món. Les mercaderies que arriben o surten de la Xina i dels països asiàtics del pacífic sud convertits en "fàbriques del món" (Vietnam, Tailàndia, Laos, Cambodja, Myanmar,…) travessen aquest lloc clau en la geopolítica del món actual i del segle XXI. La Xina es posiciona amb voluntat imperial per dominar el món el 2050, mentre el món anglosaxó clàssic amb els Estats Units i el Regne Unit al capdavant, es replega cap endintre.
Nous líders
Ho fan els nous líders, que han estat escollits democràticament després de la crisi econòmica amb resultats decebedors per la població amb més atur, desigualtat, corrupció i frustració que abans d’ella. Això encén la flama de la por a la ciutadania a perdre el seu i escollint erròniament els que s’alcen amb veus populistes proclamant el tancament de portes, en comptes d’obrir-se als nous corrents i abraçar el canvi de paradigma econòmic com un repte per superar la divisió i la desigualtat. Les polítiques tancades que apliquen (America First, o el Brexit) suposen una clara esquerda a les polítiques de lideratge internacionals dels que portaven el timó mundial després de la segona guerra mundial. L’oportunitat per Europa en perdre el timó ve llastrada pel pes de la incorporació dels països de l’est (28 països en la Unió Europea són molts per poder-los governar amb polítiques socials econòmiques integradores, sense llastrar els grans. Alemanya va fer els deures però el futur exportador de les economies europees amb més creixement (com la nostra) s’enfronten a incerteses que s’hauran de gestionar amb maneres i formes molt diferents de com començàvem aquest article.
Mentrestant llegim que l’empresa japonesa Ryohin Keikaku Co Ltd (Muji) obrirà la seva La flagship a Barcelona el mes de desembre, coincidint amb la campanya de Nadal amb una superfície de 1.500 m² distribuïts en 3 plantes, en l’emblemàtic Edifici de La Unión y El Fénix en Passeig de Gràcia. El poder dels asiàtics "més occidentalitzats" també és econòmic. I com sempre, el comerç i la distribució és el mirall econòmic que ajuda més a veure les coses com són: ara cada vegada més donant suport digital a la localització i conveniència. Si no, que feia el repartidor de menjar a les 8 del matí d’un diumenge tocant a un portal? Atendre a un/a capritxos/a disposat/da a pagar per esmorzar al llit molt més que el valor del menjar. Això ara passa a qualsevol ciutat del món actualment i algú haurà d’encetar el debat de la manca de sostenibilitat del repartiment de tot a domicili. Em pregunto si els milenials s’hi apuntaran,….
*L’autor és economista i profesor UAB
gabriel izard@uab.cat