Que ningú pensi que el debat actual sobre la llibertat d’expressió és una qüestió estrictament espanyola, o catalana, o terrassenca. Hi ha un gran debat obert a tot el món. D’una banda, es constata l’avenç dels tics autoritaris de molts governs i partits polítics en ascens, paral·lel al creixement dels moviments populistes. De l’altra, la irrupció de les xarxes socials a la dinàmica política i el seu impacte electoral, i la facilitat de circulació de rumors i falsedats, creen un context favorable a les polítiques restrictives i de control.
A cada país, la preocupació i la defensa de la llibertat d’expressió prenen formes específiques. Per això, la campanya d’Òmnium i algunes altres organitzacions “Demà pots ser tu”, i que va arribar a Terrassa dissabte passat, centra l’interès en les darreres decisions judicials que amenacen tant idees polítiques com expressions artístiques. Molt particularment, parlem de l’anomenada “llei mordassa”, de la persecució de l’independentisme i de l’aplicació inadequada i arbitrària dels anomenats delictes d’odi.
El problema del dret fonamental a la llibertat d’expressió, però, és que qui mostra preocupació per la seva vulneració sol ser qui n’és víctima. I, en una cultura radicalment democràtica, la defensa de la llibertat d’expressió s’hauria d’assumir encara amb més força quan s’atempta contra la llibertat d’expressió dels adversaris. Vull dir que la defensa de la llibertat d’expressió és valuosa, sobretot, si és per protegir els que pensen de manera diferent.
Tot això no són especulacions teòriques, sinó que es tradueix en conflictes difícils de resoldre. I tot i el risc d’incomodar uns i altres no vull esquivar parlar-ne en concret. A Terrassa, per una banda, fa uns dies es van clavar a la Rambleta del Pare Alegre unes creus grogues en defensa dels drets i les llibertats civils, que algú altre va arrencar de manera irritada. Per l’altra banda, també fa uns dies, alguns individus van pujar a la Mola i van exhibir una immensa bandera espanyola que anava d’est a oest del cim.
No cal que digui que, a mi, les creus no m’incomoden perquè penso que defensen un dret universal i no particular. En canvi, l’exhibició de la bandera espanyola dalt de Sant Llorenç em va fer mal d’ulls perquè hi vaig veure una voluntat explícita de provocar i crear divisió. Aquesta és la meva opinió, però la manera de defensar-la ha de ser amb arguments i debat públic. Ara bé: el compromís amb la llibertat d’expressió m’obliga a respectar la de l’adversari -i fins i tot a defensar-la si es veiés amenaçada-, que troba que allò que el provoca són les creus, i que considera que mostrar la bandera d’Espanya és la seva manera de fer-se escoltar.
Un dels punts discutibles, però, és el com s’ocupa l’espai públic que compartim uns i altres. I no tan sols en relació amb el sobiranisme, sinó amb tots els altres debats i reivindicacions socials. La resposta bàsica ha de ser que totes les opinions, totes les posicions, hi han de poder ser presents, sense restriccions. Voler restringir certes expressions públiques per evitar confrontacions és democràticament inacceptable, perquè és tant com voler sostraure l’espai públic de la mateixa realitat social, que n’és, de conflictiva. I l’única limitació, segons el meu punt de vista, és si hi ha una apropiació permanent d’aquest espai. És a dir, cal que l’espai públic sigui també un espai de confrontació lliure, només faltaria! L’inacceptable seria la seva “privatització”.
Cal que l’espai públic sigui també un espai de confrontació lliure, només faltaria!
