Estic d’acord que els noms dels carrers de Terrassa siguin plurals i que representin les diferents mirades que el temps ha anat deixant sobre la pròpia ciutat. I aquesta pluralitat ha de representar una certa didàctica del que ha estat la ciutat des dels seus orígens. Només hi posaria un límit, aquells personatges que hagin fet ús de la violència o l’hagin abonat d’una manera o altra.
Les peticions de retirada de noms de determinats personatges històrics no és una cosa exclusiva de Terrassa. Fa uns mesos em vaig fer ressò de la polèmica que hi havia a Sabadell sobre mantenir o no l’alcalde Marcet en el seu nomenclàtor. La petició de retirada del passeig dedicat a Alfons Sala té ressonàncies similars a Terrassa. I igual que l’historiador Josep M. Benaul a Sabadell era partidari de mantenir el nom de l’alcalde Marcet en el nomenclàtor de Sabadell, jo sóc partidari de mantenir el passeig dedicat a Alfons Sala en el cas de Terrassa. Més aviat em sembla que caldria fer propostes per diversificar que per entrar en un reduccionisme que segur que acabarà tenint ecos molt sectaris.
Alfons Sala és la gran figura de la política terrassenca de la primera meitat del segle passat, igual que Manuel Royes és el referent del darrer terç del segle XX. La vida política d’Alfons Sala, igual que la de Royes, va ser molt llarga. En el cas de Sala fou una figura amb una trajectòria que evolucionà des del liberalisme instrumental fins al monarquisme autoritari. La seva vida política acabà amb l’impuls de la Unión Monárquica Nacional dels anys vint. Després la seva intervenció política va decaient i només reapareix amb els intents inicials de reivindicar la figura de Don Juan durant el primer franquisme junt amb el seu fill Antoni. Alfons Sala va ser un home de la monarquia i va rebre el títol de comte d’Egara en aquest context.
Josep Puy, en la seva biografia, i més recentment Jan Brugueras, en el seu “Terrassenquisme i catalanisme”, han fet aportacions importants al perfil polític de Sala. Quan les coses es miren de prop i s’agafen les trajectòries en la seva dimensió les coses sempre són més complexes del que acostumen a resumir els reduccionistes de la història. La banalització de la història consisteix a posar etiquetes per desqualificar. Sala admet moltes etiquetes, com gairebé qualsevol polític que tingui una trajectòria llarga i sinuosa. Sala no és Churchill, és més lineal en la seva vida política que el gran polític anglès, però cal explicar-lo en la seva trajectòria. Des de la formació d’un relat polític localista fins a la cohesió del bloc de poder industrial i l’apadrinament del monarquisme dretà en l’etapa de la crisi social posterior a 1917 hi ha molts “sales”. Des del Sala que genera gairebé consens ciutadà (incloent força republicans) del tombant de segle XIX fins al Sala més “caciquil” que s’enfronta a Palet i Barba hi ha grans diferències. També hi ha una obra política amb impactes importants a la ciutat ja sigui a través de l’Escola Industrial o el sistema de comunicació viària de la comarca entorn de Terrassa. Només com a exemple, en el comitè electoral de Sala el 1899 hi havia conservadors com Josep Barata, silvelistes com Ramon Cortés, liberals com Francesc Alegre, republicans com Domènec Domingo, polaviejistes com Antoni Ubach, els catalanistes d'”Egara” com Josep Arch, tradicionalistes com Pau Samaranch o independents ben influents com Josep Escudé i Joan Cadevall. Tanmateix aquest Alfons Sala té poc a veure amb el dels anys de la Dictadura de Primo de Rivera, amb les tensions entre la Unión Monárquica Nacional de Sala o els partidaris de la Unión Patriótica propers a Primo de Rivera. Aquestes tensions van ser molt ben explicades per l’historiador Enric Ucelay Da Cal en la seva “Història de la Diputació de Barcelona”, en què exposa la tesi que la Mancomunitat de Catalunya va desaparèixer més sota el mandat d’Alfons Sala que per iniciativa del polític terrassenc. Sala deixà la política el 1925 i, tot i mantenir gran influència, els líders del salisme local en els anys trenta (en plena dicotomia a Europa entre revolució i contrarevolució) van mostrar en molts casos una actitud molt més radical que la del propi Alfons Sala.
La història de Terrassa contemporània no s’explica sense la figura d’Alfons Sala. És del tot respectable ser crític amb la seva figura. Tanmateix la seva trajectòria té molts aspectes criticables igual que la majoria de polítics importants, però em sembla que retirar el nom de Sala del nomenclàtor terrassenc seria una banalització sectària i impròpia de la història local. El nomenclàtor és un mirall de la història local i ha d’admetre pluralitat i pensament crític. Sóc més partidari de pluralitzar el nomenclàtor que d’aplicar-li lectures massa reduccionistes de la història.
