Estava tip de sentir -massa sovint- en Mariano Rajoy i els seus “escolans” invocant el dret a la presumpció d’innocència. Celebro que hagi prosperat la moció de censura i probablement desaparegui del mapa polític. Ja n’hi havia prou de tripijocs, titelles, cagamandúrries i corruptes. Bon vent i barca nova! No sé, però, si sortim del foc per caure a les brases. El panorama que agafa en Pedro Sánchez requerirà afinar molt bé les tecles. S’ho ha de gruar molt bé, rodejat d’una trepa de presumptes voltors.
Aplico el mateix sedàs del PP a l’antiga CiU i als socialistes. Després dels casos Pujol, tres per cent i Palau de la Música, ara s’ha destapat un més que probable nou front al si de la Diputació de Barcelona. De ben segur que no serà el darrer. Sense oblidar els ERE a Andalusia. M’aturo ací perquè el llistat podria fer-lo arribar al final de la columna. Enlloc no hi ha un sol pam de net. Això em dol molt i molt. No hi ha dret!
Quan incideixo en la corrupció, em bull la sang. És ací que recordo la moralitat d’una faula (Félix María de Samaniego): “A un panal de rica miel cien mil moscas acudieron, que por golosas murieron, presas de patas en él”. Al bell mig d’aquest sarau, més d’un es preguntarà què hi pinta tot plegat. Doncs bé: ja he volgut avançar-ne pinzellades amb el títol. Metafòricament, la mel ve a ésser el diner fàcil. I la bresca, allò que -quan jo era un marrec, a la meva època estudiantil- en dèiem “el patio de mi casa”. És a dir, el panorama polític, que certament és molt particular…
…Estem envoltats, a tort i a dret, d’una trepa d’impresentables. Massa gent es deixa enredar quan arriba a ocupar càrrecs de responsabilitat. Obliden la perspectiva social i es deixen esquitxar per la flaire dels calés. La faula -com els adagis- ens marca els corriols per on hem d’entomar la consciència de la integritat.
Pocs dies després de canviar el govern de Madrid i el d’ací, faig un prec humil als dos nous “presis”. Tenint en compte que, a cap dels dos, no els ha escollit el poble. Tal vegada no em faran cap cas. Jo, però, no defalleixo: lluny de jurar o prometre el càrrec, poseu-hi collons… I allunyeu-vos de tota dolçor malaltissa. Molta sort!
