Fa cosa d’uns quatre mesos, em vaig autoimposar un criteri. El de bastir una columna mensual dedicada a alguna de les (poques?) empreses que mantenen ben alt el penó, després d’una dilatada trajectòria. Primer fou Viñolas Teixidor. Vaig seguir amb Bidons Egara. Avui, a l’hipotètic tercer lloc del podi -fet que no implica altra cosa que la pura cronologia-, hi situo una comercial (no majorista) d’alimentació: DAELSA (Distribucions Antoni Elias, S.A.). Han sigut i són representants de firmes alimentàries. Encara que només pogués significar un bri de sorra dins del desert, entenc que ha de merèixer tot el nostre reconeixement. “La feina ben feta no té fronteres.” Mai més ben dit.
Ha plogut molt des que el senyor Antoni es quedés orfe (de pare), als 11 anys. Parlo de l’any 1944. Aleshores, va començar a treballar amb un oncle seu, que era un petit majorista d’alimentació. Allí, justament, conegué na Carme (la seva futura esposa), que havia estat contractada com a administrativa del despatx… En arribar als 20 anys, endegà la seva etapa com a agent comercial col·legiat. Feina que li permeté, poc temps després -mitjançant algunes representacions-, anar a la recerca d’una nau per funcionar millor i acurar el servei.
D’aquesta manera, a poc a poc, saltà del seu primer local (a la Ctra. de Montcada, número 460) cap al carrer de Miquel Servet. Les grans molèsties de trànsit derivades dels camions-tràiler dels proveïdors derivaren en un trasllat -primer- a Periodista Grané i a Can Montllor, la seva ubicació actual (carrer de Solsona, número 83). A hores d’ara, evidentment, tots dos (l’Antoni i la Carme) gaudeixen d’una ben guanyada i joiosa jubilació… Amb la sort que la gestió actual del negoci -en bones mans, per cert- la duen els seus fills Manel i Marta. D’ells depèn l’estabilitat responsable del conjunt de treballadors/col·laboradors contractats. No esdevé gens fàcil, al bell mig d’un entorn socioeconòmic i polític tan tèrbol i inestable com l’actual. Raó de més per fer-ho palès mitjançant aquesta breu columna… Que ningú no pensi que tracto de fer-los publicitat! Es mereixen el caliu d’aquestes línies i punt. Una cosa és voler actuar amb discreció. L’altra, dir les coses pel seu nom. Sense enrogir ningú, la veritat té un sol camí.
