Tots els ajuntaments depenen, en bona part, de les transferències directes del govern central, i del de la Generalitat, en funció del nombre d’habitants, i d’altres factors que per raons d’espai no detallaré.
De totes maneres, els més petits (sis-cents a tot Catalunya), per poder realment funcionar i fer coses, han de rebre subvencions d’altres administracions, perquè només amb els seus propis recursos no poden afrontar obres d’un cert volum. D’aquí la gran importància de les diputacions, i de la Generalitat.
Fa temps, ja vaig parlar de la importància de les diputacions. Avui, parlaré de la Generalitat, en uns moments en què la tenim parada, a l’espera de tenir govern operatiu. De fet, a efectes municipals, portem quatre anys en blanc. És a dir, els efectes del procés independentista s’han traduït en una completa paràlisi de les subvencions que històricament es concedien a tots els ajuntaments, per poder dur a terme inversions, en infraestructures, equipaments i serveis.
Precisament, era per mitjà del PUOSC (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) que es canalitzaven les peticions dels ajuntaments, per aconseguir subvencions, i poder realitzar tota mena d’obres, de vital importància per al municipi.
Cada quatre anys, presentàvem peticions per rebre subvencions i així poder executar inversions, d’una gran diversitat. Sense aquesta eina, la majoria d’ajuntaments han quedat totalment desvalguts i desemparats, a l’hora de poder afrontar obres majors. Per què s’ha suprimit el PUOSC? Doncs, per falta de finançament, degut a l’enorme deute que té la Generalitat. Bé, de fet, han tingut diners per a altres temes, però, en canvi, han decidit deixar els ajuntaments sense ajudes. Qüestió de prioritats.
La realitat, doncs, és que portem quatre anys en blanc, i no hi ha cap perspectiva que la situació canviï de forma immediata.
És greu, el punt en què ens trobem, perquè tots sabem que infraestructures, equipaments i serveis tenen una determinada mitjana de vida, i moltes de les grans obres realitzades, en els primers anys de democràcia, han de ser remodelades, renovades o directament substituïdes. I sense diner extern els ajuntaments no hi poden fer front. Es parla molt dels danys polítics, per la falta de govern, però són pocs els que pensen en els danys estructurals, en el que suposa d’envelliment i desús, de multitud d’equipaments, arreu del país, als quals s’allarga la vida, sense cap previsió d’actuació.
I és que l’estructura administrativa de Catalunya és molt deficient, quant a capacitat municipal, per haver-la convertit en dependent total d’altres administracions. Quan aquestes fallen, com ara, a nivell de Generalitat, els ajuntaments queden totalment desvalguts. I a la província de Barcelona tenim la sort de tenir una Diputació potent, la qual ha mantingut els ajuts tradicionals, però qui vagi a les altres tres províncies veurà el grau de misèria que reben els seus ajuntaments, creant-se a Catalunya una mena de doble nivell municipal, entre els de la província de Barcelona i els de la resta del país.
Les diferències són tan abismals com que un Ajuntament de Barcelona pugui rebre quatre o cinc vegades més que un de similar, situat a les altres províncies. I si per una cosa havia de servir la Generalitat era per equilibrar el país. Tampoc, en això s’hi han fixat, de manera que van a la seva, amb el cap en un altre lloc.
Pel que sembla els ajuntaments, i el país, amb ells, poden esperar.
* L’autor és alcalde de Borredà
