Tots, absolutament tots, ens hem omplert la boca de frases i paraules, de pedagogies i estratègies, de drets i deures, de quantitat i qualitat, de necessitats i expectatives, d’habilitats i capacitats, de conciliació amb la vida laboral, d’atenció a la diversitat, de manca de recursos, de vacances massa llargues, de…
Frases i paraules en boca de famílies, polítics, entesos i també del cos de mestres i professors que any rere any han anat assumint una concomitància social que els ha abocat ha erigir-se en la pedra angular d’un sistema que, lluny de ser només de caire educatiu, s’ha convertit en un agent a on la confluència de demandes s’ha multiplicat de manera exponencial.
L’escola i l’institut s’han convertit en els mediadors d’una societat a on la unitat familiar acull diferents models, el fenomen migratori s’alça com un protagonista destacat, l’estirabot econòmic sacseja les arques de l’administració i de les famílies i el desànim i la pèrdua dels valors ancestrals s’han instal·lat en el nostre quefer quotidià. Els mestres són els culpables de gairebé tot i conscients que molts dels que actualment exerceixen aquesta feina o estan cansats o no senten la vocació o senzillament no hi estan preparats, la gran majoria de mestres senten la seva feina, s’esforcen i donen sortida a la desbocada pressió social.
D’altra banda és ben trist que en aquest país, com en d’altres, sigui necessària l’obtenció d’un carnet de conduir per poder traslladar un vehicle, i en canvi portar un ésser viu al món queda rellevat a un moment de frenesí incontrolat, en el millor dels casos. La renúncia de molts pares i mares a sacrificar-se per educar com cal els seus fills, la manca de compromís en aquells temes que depenen únicament i exclusiva dels antecessors. Portar fills al món perquè toca o perquè queda bé ha comportat un fals liberalisme, del tot s’hi val, que ha desfet la coherència del transmetre, el menyspreu a l’ésser humà i l’abocament a la superficialitat d’allò material.
I, per acabar d’adobar-ho, la classe política en el seu paper de mirar-se el món a anys llum de la resta dels mortals per decret llei va fent reformes educatives (set en els últims 35 anys) coincidint amb els canvis de partit polític en el govern de la NACIÓN per imposar la seva visió inquisidora i doctrinària de l’educació, fent valer l’argument de la conciliació entre la vida laboral i familiar o la necessitat de millorar els resultats publicats com a excuses recurrents.
La sisena hora va suposar, en el seu moment, més quantitat d’hores lectives que no pas més quantitat de recursos i logística de qualitat. La instauració de la jornada intensiva (bàsicament en els instituts) suposa tenir content el col·lectiu de professors que des de feia anys ho demanava però els joves es passen hores i hores sols a casa estirats al sofà, mirant la tele o enganxats a la tecnologia. Sí, ja sé el conte de semblar-nos als europeus, però no ho som, som mediterranis.
Volem conciliar la nostra vida laboral i la nostra vida familiar però no deixant a galeres el creixement i la formació dels nostres fills, ja buscarem qui s’ocupi d’ells, no patiu, però volem que l’escola i els mestres facin la seva feina amb garantia d’èxit i no pas com a vigilants infantils i juvenils sinó com a motivadors de les seves habilitats i competències, aplicant recursos i estratègies que de vegades estan basats en els llibres i fitxes de tota la vida i de vegades es recolzen en la creativitat del docent en la recerca d’un nou mètode.
Per acabar farem una crida a tots els que participem del procés/fenomen/sistema educatiu: a qui no li agradi o estigui cansat que sigui honest i abandoni, cal recuperar l’esperit desinteressat de ser educador per vocació, per fidelitat a un ofici, el de forjador de persones crítiques, autònomes i amb l’autoestima alta.
* L’autor és coach advance life
