Fer memòria no és el mateix que recordar. Ho vaig explicar fa anys en una conferència arran del centenari del naixement de Ferran Canyameres (publicada al número 7 de la revista Ciutat d’Amics de les Arts el 1998). La memòria, és un artifici social, i es fa tant de records com d’oblits. I és que la memòria, tant la personal com la col·lectiva, és resultat d’un projecte en què, interpretant selectivament el passat, es dibuixa el futur.
Des d’aquesta perspectiva, s’entenen perfectament tots els combats –a tot el món- per afegir noms i esdeveniments a la memòria col·lectiva, però també per esborrar-ne. Per això, no és rar que dels intents d’esborrar el passat, paradoxalment, també se’n digui fer “polítiques de la memòria”. És clar: cadascú enalteix els fets que li convenen i mira d’esborrar els que li fan nosa per tal de situar-se en la millor posició possible en la Història del futur.
Això explica que, al costat d’altres canvis que ja s’han anat produint al nomenclàtor de la ciutat, ara la CUP proposi rebatejar el Passeig del Comte d’Egara amb en nom 1 d’Octubre. Les crítiques al Comte d’Ègara, Alfons Sala i Argemí, són velles. Es tracta d’un personatge que porta al damunt totes les contradiccions i ambigüitats de la seva època. L’ha estudiat a fons l’historiador Josep Puy, i darrerament també n’ha escrit Jan Brugueras al seu Terrasenquisme i catalanisme (Fundació Torre del Palau, 2018). Tractar-lo només com a “aliat de les faccions feixisistes a Catalunya”, sense ara entrar a discutir-ho, és fer-ne una caricatura i oblidar la complexitat del seu temps i les del mateix personatge, amb les seves diverses cares al llarg dels anys.
Des del meu punt de vista, hi ha canvis –molts dels quals ja es van dur a terme- que eren especialment justificats pels perfils polítics molt definits i per la seva nul·la relació amb la ciutat. Canviar Martínez Anido per Prat de la Riba, posem per cas, era una restitució raonable. En canvi, el cas del Comte d’Ègara, el veig molt més discutible. Alfons Sala, per a bé i per a mal, sí que hauria de formar part de la memòria local i comarcal. I al costat de les seves vinculacions amb el franquisme, prèviament n’havia tingut d’altres i sobretot havia fet el millor que podien fer els polítics de la seva època: treballar per la millora de la comarca amb les eines que eren les pròpies del seu temps.
Posats a fer, preferiria allò que he vist en altres indrets i que consisteix no pas a esborrar allò que amb els ulls d’ara és condemnable, sinó en situar de manera pedagògica els fets i personatges rellevants que, per poc que agradin, formen part del nostre passat. Berlín, per exemple, és ple de memorials de l’Holocaust. Lògicament, no per enaltir-lo, sinó per no oblidar-lo i també per expiar-lo. Amb el Comte d’Ègara, faria el mateix. Contextualitzar-lo amb un indicador prop del monument, ara ja mutilat de simbologies inadequades. Es tractaria més d’explicar que no censurar o esborrar.
Que cal fer memòria del 1 d’Octubre en un espai públic? D’acord. Encara que, dit de passada, m’agradaria ser viu d’aquí a cinquanta anys per saber què en pensaran els nostres descendents. Però ha de ser al Passeig? El cert és que tal com ben pocs terrassencs saben que el Passeig té nom –ni qui era el Comte-, estic segur que també ignoraran que se’n digui 1 d’Octubre i tampoc sabran de què va. La gent en seguirà dient “el Passeig de la Mútua”, i els debats sobre la memòria quedaran pels combats polítics que, si voleu lamentablement, deixen indiferent a la majoria.
