Si comparem el grau de col·laboració i participació, en actes de solidaritat i voluntarietat, és cert que Espanya se situa molt per davant de bona part d’altres països europeus. I, si fem la comparació entre la vida a ciutat o en un poble, la balança s’inclina clarament per la gent de poble. Lògic, perquè una ciutat dilueix la ciutadania en un territori molt dens, la majoria de la qual no es coneix. En canvi, en un poble ens coneixem tots, i no cal emprendre grans crides a la mobilització, quan l’ocasió ho requereix.
Faig aquesta introducció arran d’un luctuós accident, ocorregut a finals de la setmana passada, en el qual va morir una dona, que feia un tram del GR-4, entre els municipis de la Quar i Borredà. Un camí molt utilitzat per milers d’excursionistes, al llarg de l’any. En aquest cas, l’excursionista, una dona gran, però prou preparada i molt afeccionada a la muntanya, va agafar una drecera equivocada i va trobar la mort, al final d’un estret rocam, a peus de la riera Margansol.
Posats en alerta els serveis del 112, vingueren un helicòpter, una ambulància, bombers, mossos d’esquadra… i un grapat de voluntaris espontanis del poble. La combinació de bombers i voluntaris va permetre localitzar el cos, i estudiar la manera d’arribar-hi, cosa gens fàcil, per haver de travessar una riera, crescuda per les pluges, en una zona boscosa, plena d’esbarzers i altres arbustos.
La proximitat al nucli urbà ens va permetre aplegar els elements necessaris per actuar amb celeritat i eficàcia. Elements particulars, sumats als municipals, sempre preparats per a actuacions d’emergència -xerracs mecànics, destrals, cordes, cables, grup electrogen, llitera plegable, botes, guants, frontals…-, varen fer possible obrir camí i facilitar la feina del metge de l’helicòpter primer, i dels bombers, mossos i comitiva judicial, després. Quan els serveis especialitzats dels bombers varen arribar, la feina estava feta.
L’endemà, la germana de la difunta em va trucar per agrair l’actuació del poble, i fer petició de donar a conèixer aquest comportament, per agrair-lo públicament. Així ho faig, a banda d’haver fet arribar el seu escrit a la mitja dotzena de voluntaris espontanis que varen participar en l’acció, i al poble, en general.
És el que deia al principi. Estem en un país amb un fort component solidari i, si es viu en un poble, aquest encara es fa més ostensible, perquè s’actua per instint, independentment de si el que necessita ajuda és del poble o no. Això no es pregunta, primer s’actua, i després es demana un mínim d’informació, per saber les causes de l’accident.
I en un poble de muntanya s’ha d’estar preparat per actuar, de forma ràpida i eficient, perquè els mitjans de rescat sempre han de venir de fora, i no sempre poden arribar amb la rapidesa necessària. Per sort, l’ús d’helicòpters va en augment, i l’ús de noves tecnologies permet arribar a indrets on era impensable, anys enrere. Amb tot, disposar de gent del propi territori és fonamental quan es tracta de buscar persones perdudes, o fer rescats en indrets complicats.
I de cada experiència se’n treu alguna conclusió que pot servir per a futures actuacions, sigui a nivell de material útil, sigui de maneres d’actuar o per millorar el treball conjunt entre equips de rescat.
En aquest apartat, he de dir que la millora ha estat constant i en la bona direcció, amb una molt bona coordinació entre tots els qui intervenen a una acció com la de la setmana passada. Formen part del passat discussions sobre qui és competent en cada cas, i entre professionals s’aprofiten els recursos materials i humans de la millor manera possible. L’important són l’eficàcia i rapidesa.
* L’autor és alcalde de Borredà
