Avui he sentit i llegit unes quantes vegades l’expressió "avis esclaus". Suposo que en presentar-se aquest XX Saló de la Gent Gran a les Drassanes de Barcelona – Firagran- ha estat una expressió recorrent i alhora constatable de la realitat que es viu avui en dia. Aquesta expressió també pot servir com a reclam publicitari d’un certamen que ofereix mil possibles fórmules i estratègies d’alliberament per a la gent que ja té una edat. La paraula "esclau" em mereix massa/molt respecte per usar-la en un context ben diferent i llunyà del que originàriament puguem interpretar. De totes maneres ja sabeu que estem en una espiral imparable de malversació del sentit etimològic de les paraules. Això ja no té cura. En qualsevol cas és ben cert que hi ha un percentatge molt elevat d’avis que es troben atrapats, molt atrapats, en l’atenció dels néts i en la fidelització horària que l’escola i les extraescolars representen.
M’ha sorprès que un trenta per cent llarg d’aquests avis ho fan de manera imposada i contra la seva voluntat. Algun dia els van (de)manar la primera missió de recollida del "reietó" de la casa i des de llavors han passat cursos, uns quants anys i un recorregut itinerant per tots els centres d’extraescolars de la ciutat: idiomes, música, arts marcials, dansa, futbol… I el que faci falta. Si passeu per davant d’una escola reglada o d’idiomes podeu copsar la magnitud de la "tragèdia" en veure nombrosos avis esperant llurs néts que surtin a les cinc o l’hora que pertoqui si es tracta d’una extraescolar. Per cert, algunes acaben molt tard. L’espera permet fer coneixences i amistats. La gent es va sincerant i acaba sabent algunes intimitats o comportaments familiars dels companys/avis d’espera. Hi ha una complicitat espontània i emergent que crea nexes amb el pas del temps. És el mateix fenomen que passava a Can Barça, on podies resseguir la vida familiar i la trajectòria generacional dels socis que tenies al costat. Participaves dels naixements, casaments i també defuncions. Bé potser ara ja no és tan habitual des que s’ha convertit en un immens parc temàtic amb milers de turistes fent-se selfies i posant cara de pòquer quan senten allò de: ·¡In-de-…".
Aquesta és la realitat i no pas altra. El que va començar com una simple i esporàdica petició acaba convertint-se en un lligam que els progenitors no es plantegen desfer ni els avis tenen el coratge de sotmetre’l a revisió. Hi ha avis que tenen un xic de por? I tant, amic meu! Sap greu que les persones grans hagin treballat de valent i ara, després del meravellós "comiat/jubilació" de l’empresa, es veuen immersos en d’altres obligacions que alteren horaris i costums. Els horaris dels néts marquen les rutines i les pautes dels més grans. Cal ajustar l’hora del metge, si es pot, a l’horari de la criatura. Si aneu a les Drassanes, gaudiu-ne però no oblideu que dilluns torna el festival. Si voleu replantejar alguna cosa potser amb diàleg -aquest mot no ha canviat de significat- podríeu aconseguir algun canvi o rebaixa en la feixuga ruta "peatonal" de cada jornada i de cada curs.
