Dimecres passat, Alfredo Vega, sis mesos després d’assumir l’alcaldia, va convocar la ciutat per parlar d’estratègia. Saber com l’alcalde veu el futur de la ciutat entra dintre de la normalitat. I Terrassa ho necessita. Fa anys que a la ciutat li manca una visió compartida de cap a on hauria d’anar. Una visió que vagi més enllà de l’Ajuntament i que impliqui altres actors. Una visió diferencial que subratlli la singularitat de Terrassa, vinculant-la a la seva trajectòria però sobretot a les oportunitats del futur.
Alfredo Vega va projectar la consistència de la gent que ha après a moderar les pretensions personals. El conec poc, però em sembla que la humilitat natural de Vega és un dels seus punts forts, sobretot perquè no es veu impostada i no és incompatible ni amb la capacitat de gestió ni amb visions poderoses de ciutat. La seva manera de fer, franca, reflexiva, dialogant, ajuda a donar una serenor de què estàvem mancats. No podem oblidar que venim d’on venim.
Vega va optar per posar un escac estratègic més que per definir una estratègia de ciutat. Els conceptes que delimitaven el seu perímetre estratègic eren cinc: la ciutat digital, la ciutat social, la ciutat pròspera, la ciutat sostenible i la ciutat metropolitana. No em semblen mal triats. Vega va desgranar els vectors de cada àmbit amb una bona capacitat de síntesi, però amb un problema, la majoria de coses que deia respecte de Terrassa podien servir per a moltes altres ciutats metropolitanes. I una estratègia de ciutat consisteix a diferenciar-se i no a mimetitzar-se. Per al meu gust li va faltar concretar i arriscar. Em va agradar la síntesi ràpida que va fer del momentum de ciutat però li va faltar resolució propositiva. Després de tant de temps mancats d’estratègia exposar només els conceptes bàsics de la reflexió estratègica va sonar a poc. No dic que no siguin importants, dic que es podia anar més enllà i que el mateix Vega va demostrar en el debat posterior que hi podia anar, en especial, quan va abordar la reflexió sobre el posicionament de Terrassa a l’entorn metropolità.
Donem per benvinguda la seva proposta d’iniciar un procés de reflexió sobre aquests cinc pilars estratègics. En tot cas, caldria revisar el darrer experiment similar que es va fer i que no va acabar tenint cap impacte. No es tracta només de fer soroll, de crear comissions i moltes reunions per acabar bescanviant estratègia per litúrgia de participació. Una estratègia, tal i com va dir l’alcalde, és triar on posem els accents i on no els posem, per no caure en la mediocritat.
Em sembla important que en aquesta reflexió estratègica que se’ns proposa deixem clar el què i el com de les oportunitats de futur de Terrassa, però que no oblidem ni per què fem les apostes de futur que fem ni qui les fa. Pensar les coses sense identificar qui les pot fer és el gran error de la majoria dels plans estratègics de ciutat. Sense el qui, fem només inventari de bones intencions estratègiques. Per exemple, si hom mira la proposta de Vega de Terrassa 4.0 des del "què", tenim obertes tota una colla d’opcions teòriques, però si hom la mira des del "qui" les opcions es redueixen extraordinàriament i s’acosten a un exercici d’estratègia molt més singular i real. Fer estratègia no és fer documents, és crear processos de transformació que tinguin algú darrera. I no tot ho pot fer l’Ajuntament. La col·laboració público-privada i de la societat civil és clau. Aquest tipus de reflexions estratègiques han d’aterrar-se i tenir focus. Un pla estratègic no és un programa electoral, és fer poques apostes, centrades, compartides, diferencials.
Per acabar, una última reflexió. Tot l’actual mandat ha estat marcat pel procés de municipalització de l’aigua. I resulta que el dia que es fa un debat sobre el futur de la ciutat el tema ni apareix, ni en el relat de Vega ni en les preguntes. Si a això afegim que el tema de l’aigua no figura entre les preocupacions dels terrassencs segons l’enquesta realitzada fa un mes per l’Ajuntament i que el servei de l’aigua actual de Mina està entre els cinc més ben valorats pels terrassencs, no fa la sensació que alguna cosa no quadra? Potser aviat començarem a mirar-nos aquest tema de manera molt diferent, el problema és que la gestió que se n’ha fet deixarà un conflicte obert molt de temps que s’hagués pogut estalviar. Amb un resultat molt similar, les coses es podien fer molt diferentment. Un cop més, qui fa les coses és molt important.
Vega ens convida al debat estratègic i em sembla una oportunitat que no podem desaprofitar. Cal ser-hi. Donat que a la pràctica queden sis mesos per fer aquest exercici, si es vol obtenir algun resultat, l’agilitat en l’operativa hauria de ser molt gran. Es necessitarà agilitat per pensar i per enraonar i normalment es pensa sol i s’enraona en equip. Perquè, contra el que algú pugui imaginar, definir una estratègia de ciutat consistent no és gens fàcil.
