Primer de tot dir que em solidaritzo plenament amb els professors i professores del IES PALAU de Sant Andreu de la Barca (o els de la Seu) i que no m’entra al cap que es vulgui fer demagògia amb el que passa als instituts. L’educació és quelcom tan valuós que hauria d’estar fora de les lluites partidistes.
Dit això, val la pena analitzar una mica el que es va viure a les escoles i instituts després de l’u d’octubre, no per arreglar el país, sinó per millorar la nostra tasca com a docents i com a col·lectiu.
Mireu, tinc un amic que estava treballant de profe a comarques per aquelles dates. I, com que creu que l’escola no ha de ser aliena a la societat, el dilluns 2 d’octubre va preguntar als alumnes com es van sentir el dia anterior. Alguns nanos es van mostrar indignats pel que havia succeït. Altres no deien res. S’havien d’acompanyar totes les emocions. Però va haver-n’hi un que va dir que tenia un oncle que era guàrdia civil i es va posar a plorar desconsoladament. En aquell moment, tota la classe va callar. Aquell alumne és el nostre company, el nostre amic i està plorant. En aquell moment ens vam posar a la seva pell. Això també s’ha d’acompanyar…
Després va venir el cap d’estudis i ens va dir que no calia parlar del dia anterior, tot i que vam sortir a les dotze a fer un minut de silenci…
El meu amic va realitzar dos debats a classe amb altres grups de més edat. En un, els arguments passaven a ser del tipus «Espanya ens roba» o també «el Barça no jugarà la Lliga». Res més. El que sí que va passar és que van seguir durant el pati, es van endur les opinions al terreny personal i després vam haver de deixar clar que tothom pot pensar el que vulgui sense que el que pensi diferent li ho recrimini.
A l’altre grup es va millorar la dinàmica i es van apuntar les idees que anaven sortint a la pissarra (per evitar fer un debat entre persones i fer un debat entre idees). I el profe aportava elements per dirigir una mica el debat i relacionar les diferents idees, tot fent veure que potser la cosa no era tan senzilla, que no tot era blanc o negre, que els que pensaven blanc tenien arguments igual que els que pensaven negre… La pregunta era: «I com ho solucionem tot això?». En un moment determinat va parlar un alumne i tota la classe va aplaudir en sentir el seu discurs (un discurs molt més intel·ligent que tots els discursos polítics junts que vam sentir aquelles setmanes!).
Al claustre d’aquell institut es va dir que no calia parlar del tema, que l’escola era un oasi dintre de la societat perquè tothom se sentís integrat, que els debats no aporten res (amb la idea que els debats són com els de Telecinco, per perdre temps) i que els nostres nois i noies, d’entre 14 i 16 anys, no tenen criteri per pensar res pel seu compte… El meu amic estava una mica trist en escoltar tot això. I cap persona del claustre li va donar suport.
La nostra feina és formar gent amb criteri propi, que pensi per ella mateixa, que col·labori, que debati, que arribi a acords, que treballi en equip, que sigui autònoma, que sàpiga gestionar les emocions, etcètera. Que la seva democràcia sigui més autèntica que no pas la nostra.