El conte, com a tradició oral, té uns orígens remots. En ple segle XIX, però, va assolir el cim de gènere literari totalment autònom, de la mà de noms com Antón Chéjov, Guy de Maupassant, Edgar Allan Poe i Nikolái Gógol. A començaments del XX, hi va haver un fort esclat a Sudamèrica. Arrelat per raons sociològiques (sobretot pels corrents migratoris orientats cap a aquella zona) i culturals (per la important influència de les literatures anglosaxona i francesa en aquells llocs, un cop consolidats els seus respectius processos independentistes).
Justament avui, fa nou anys que ens va dir adéu en Mario Benedetti. Per a mi, el mèrit d’aquest “boom” recau bàsicament sobre ell. Sense oblidar noms com Julio Cortázar, Jorge Luis Borges i Juan Carlos Onetti, entre molts d’altres. De fa molts anys, em té el cor robat i la seva narrativa fàcil i engrescadora m’encisa. A tots aquells que em diuen que no els agrada llegir, els suggereixo que es tracta d’un autor molt recomanable. De manera preferent en allò que fa referència a relats breus (allò que alguns han batejat com a microcontes). És una pena i una realitat, però dissortadament hi ha massa gent que gairebé no llegeix mai. Per justificar-se, trobes persones que pretenen defensar-se amb arguments d’una inconsistència patètica. Com quan et fan proclames d’aquest estil: “Tenint internet (o millor, sant Google), no necessito llibres”. No fan cap altra cosa que demostrar la nul·la base dels seus arguments i una immensa pobresa d’esperit. Els veus a venir d’una hora lluny. En veure’s desbordats pel saber dels seus contertulians, no saben fer altra cosa que voler treure pit inútilment… Quan qui presum fa fum.
Sento decebre tots els qui, en veure el títol, es pensaven que parlaria del “Luisito” de Can Barça. Ja veuen que no! Molt per damunt d’ell, en una galàxia molt superior, hi situo en Mario Benedetti. Per mèrits propis. Com deia ell, “amb només cinc minuts n’hi ha més que prou per somiar tota una vida. El temps és així de relatiu”. Sort que la bona literatura mai no mor. El futbol no deixa d’ésser “avui llonguets i demà engrunes”. Aquest “gran uruguayo” presumia dient això: “Davant de les preocupacions, pors o una història d’amor, tinc la sort de ser capaç de transformar-lo en un poema”.