A finals del segle passat, el Vallès assistí a una nova allau migratòria. La primera s’havia produït als volts dels anys seixanta: la que dugué a Catalunya gent provinent, sobretot, del sud d’Espanya. Paco Candel els batejà com “els altres catalans”… Aquest cop l’origen venia de més avall. El configurava, sobretot, gent del Magrib, amb un procés d’integració molt més complex. A més de l’idioma, el rerafons cultural i religiós ho fa tot bastant més difícil.
Una cosa, però, és ben certa: la nostra societat sol tenir ribets de rebuig. Fins i tot de cert racisme. Els prejudicis envers els nouvinguts campen massa. Caldria fer un intent de conèixer una mica el seu entorn. Més encara, quan els polítics de la nostra vila s’omplen la boca dient que Terrassa és vila multicultural, però cal demostrar-ho. Aproximadament un deu per cent dels seus habitants prové del nord d’Àfrica. Llevat de poques excepcions, no tenim greus problemes de convivència. Tampoc no hi són -contra el criteri de PP i C’s- entre les comunitats catalanoparlant i la castellana. Dit això, només em guia l’únic objectiu de donar a conèixer una realitat associada al món islàmic: el “seu” mes de Ramadà, fet prou desconegut per a la població autòctona. En què consisteix? Enguany, comença avui. Fins que torni a haver-hi un nou pleniluni. Per als àrabs, s’escau al novè mes del seu calendari lunar (Sha’ban). Durant aquest període, els musulmans dejunen diàriament. Des de l’albada fins que el sol es pon. La pràctica s’orienta a incrementar la pregària i la meditació. Alhora, a donar gràcies a la divinitat, ajudar els necessitats i valorar el que un té. Quan s’acaba (Shawwal), s’endega un tridu de celebració (Eid al-Fitr). S’obre amb una pregària ritual, seguida de la consumició de dolços, altres aliments i begudes no alcohòliques. A partir d’aquest flaix, faig una crida a la capacitat de diàleg entre confessions. En línia a la que té establerta el Consell Interreligiós de Terrassa (format per catòlics, musulmans, bahaís i evangèlics).
Als occidentals, ens pot costar entendre-ho. Per tant, no podem criticar costums que no coneixem. És una tradició mil·lenària dels seguidors de l’Alcorà, com els cristians es recolzen en la Bíblia i fan el dejú quaresmal. Contrastant Ramadà i Quaresma, siguem empàtics. Fixem-nos fites no xenòfobes com a normes de conducta.
