En Lluís Muncunill, eminent arquitecte modernista de Terrassa, va estar molt i molt content quan va néixer el seu primer nét, en Josep Roca-Sastre Muncunill, l’any 1928, qui després es convertiria en un reconegut pintor. A la imatge superior, captada el 1930 durant un passeig familiar per Sant Llorenç, camí de Can Pobla (just un any abans de la mort del “mestre de la volta catalana”), hi veiem l’avi Lluís Muncunill, amb barret, ben a prop de l’infant, en Josep, en braços d’una minyona.
La fotografia familiar, en la qual també apareix l’esposa de Muncunill, l’Àngels Palet de la Quadra (segona per la dreta), i cinc dels seus sis fills, resta guardada com un tresor en mans d’una de les nétes del creador de la Masia Freixa i el Vapor Aymerich, Amat i Jover.
És l’Àngels Muncunill, nascuda el 1946 i resident avui a Barcelona. Ella no va conèixer directament el seu avi, però a casa ha sentit parlar tota la vida d’ell al seu pare, en Francesc Muncunill, fill petit de l’arquitecte.
“L’avi va morir jove, quan el meu pare tenia 13 anys. Però en recordava moltes coses, d’ell, com que era una persona seriosa i estricta. I molt treballadora. Així el veia tothom”, detalla. “El meu pare sempre m’explicava que l’avi li feia brometes i que li deia ‘xirimbolo’. Molts diumenges se l’enduia a visitar, amb una germana del meu pare, la Conxa, esglésies romàniques i gòtiques de qualsevol lloc. A l’avi Muncunill, li agradava molt veure com eren i fotografiar-les.” L’Àngels encara conserva una regla de càlcul del mestre, heretada del seu pare; un maletí que l’artista usava quan viatjava… i un munt d’imatges que serveixen per rememorar la història d’un llinatge amb ascendència a Terrassa.
Honest i conseqüent
I això que no era pas nascut a la nostra ciutat, l’avi Muncunill, sinó a la Catalunya interior, al si d’una família benestant i terratinent que vivia a la mateixa masia, el Mas Muncunill, des de feia segles. Aquest 2018, precisament, es compleixen 150 anys del naixement de l’arquitecte a Fals (al terme municipal de Fonollosa, al Bages).
El seu pare, en Cristòfol Muncunill, era de Fals mateix. I la seva mare, la Narcisa Parellada, era de Terrassa. Aquest és el vincle primigeni d’en Lluís Muncunill amb la nostra ciutat. Ell va ser el més petit dels onze fills que va tenir el matrimoni. Era una família amb possibles, cosa que va permetre donar-los una bona educació. Un dels germans de l’arquitecte, en Joan Muncunill, per exemple, emprendria el camí religiós i amb el temps es convertiria en jesuïta i en un eminent teòleg.
En Lluís Muncunill també va estudiar. Als 10 anys, al col·legi de Sant Ignasi de Manresa i, després, el 1884, es va matricular a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, on va acabar la carrera el 1891.
Un home pacient
No va tardar massa temps a aconseguir una plaça com a arquitecte municipal. La va obtenir a Terrassa, en una tasca que va dur a terme entre el 1892 i el 1903. Va tenir, però, força desavinences, unes relacions complicades, amb els governs municipals de l’època.
“Era un home molt recte i perseverant. Es veu que ell sempre deia: ‘S’ha de tenir molta paciència i, quan s’acaba…, tornar a començar”, explica la néta Àngels Muncunill.
Tres anys després d’arribar a Terrassa, el 1895, en Lluís Muncunill es va casar amb l’Àngels Palet de la Quadra i Mata de la Barata, l’última pubilla de la masia de Can Palet de la Quadra (el mas que dóna nom al barri de Can Palet).
“Aquest enllaç li va servir per introduir-se en el cercle de les famílies benestants de la Terrassa de finals del segle XIX, i d’aquesta manera va aconseguir importants encàrrecs”, assenyala en Carles Escudé, també arquitecte i nét de Muncunill.
Un d’ells va ser el del Gran Casino del Comerç, construït per Muncunill l’any 1920. En Carles Escudé explica que el seu avi també en féu un ús des del punt de vista personal, donat que era un tertulià del cafè.
Mals tràngols
El matrimoni d’en Lluís Muncunill i l’Àngels Palet de la Quadra va tenir sis fills: la Rosa, la Montserrat, la Conxa, en Josep, la Teresa i en Francesc. “Bé, en realitat, l’avi va tenir dos fills més. Però aquests van morir, com per desgràcia passava amb molta canalla d’aquella època. Un era l’Antoni, que va traspassar amb 12 anys. I l’altra, l’Anita, que era més petita quan els va deixar”, explica l’Àngels.
En aquells moments difícils, en Lluís Muncunill va rebre l’ajuda d’un gran amic seu, terrassenc, pertanyent a una família coneguda a la ciutat, els Pi de la Serra. L’Àngels així ho recorda: “El pare m’explicava que l’avi era molt amic d’en Francesc Pi de la Serra (l’avi, alhora, del cantant Quico Pi de la Serra) i que tant en Francesc Pi de la Serra com la seva família anaven sovint a casa dels Muncunill per donar-los suport en aquells moments difícils que passaven a causa de la mort de l’Antoni”. La néta també conta que el seu avantpassat va acollir, com si fos un fill més, un nebot seu, en Manel Esquius, que estudiava a l’Escola Industrial i a més havia sofert un accident.
De Puig Novell a la masia
La primera casa on Muncunill va residir a Terrassa va ser al carrer de Topete, per després passar a viure al carrer del Puig Novell, número 13, propietat de la família Parellada, la de la seva mare.
Aquesta no va ser, però, l’única residència de Lluís Muncunill durant la llarga part de la seva vida que va passar a la nostra ciutat, ja que també s’establia amb bastanta freqüència a Can Palet de la Quadra. “La dona de l’avi, l’Àngels, era filla i pubilla d’aquesta masia, així que la família hi anava ben sovint”, comenta l’Àngels.
Una altra de les descendents directes de l’artista és l’Elvira Roca-Sastre Muncunill, nascuda a Barcelona, l’any 1937. També n’és néta. Del seu avi, en parla a partir del que va explicar-li la seva mare, la Montserrat, filla de Muncunill.
“Ella sempre em deia que era una persona molt honesta, amb un caràcter molt fort i que sabia molt bé el que volia.” De seguida l’Elvira remarca l’interès que l’arquitecte tenia perquè els seus fills, com ell mateix, rebessin una bona educació.
“Un exemple n’és la meva ma-re. Ella, amb 14 anys, ja escrivia i parlava francès perfectament, a banda de tocar el piano.” Del seu famós avantpassat, l’Elvira també en destaca “la mentalitat oberta que tenia per a l’època i que –considera– el va convertir en un revolucionari de l’arquitectura”.
En blanc i negre
Muncunill era una persona molt dedicada a la feina. Ara bé, més enllà de la intensa activitat –extraodinària, en alguns moments– que va tenir com a arquitecte (primer municipal i després al servei de la incipient burgesia de Terrassa), existeix un home molt familiar, tal vegada més desconegut.
Al creador de la façana de l’Ajuntament de Terrassa li agradava, per exemple, sortir de cacera amb els de casa, tot explorant la finca Muncunill de Fals, al Bages, com mostra la imatge número 1. L’arquitecte és qui està dempeus, a l’esquerra de tot.
O bé passar els estius a Can Palet de la Quadra, el mas de la seva dona. A la imatge número 2 veiem la família en aquesta masia, bo i celebrant el bateig del primer nét de l’artista, en Josep, l’any 1930.
Entre els moments de lleure de la família també es compten les visites a Calella de la Costa. “Els Muncunill hi tenien una casa i l’avi hi solia anar”, explica l’Àngels. O els viatges a Sort, on durant un temps va viure la Montserrat, filla –recordem– d’en Lluís Muncunill. En aquella població, l’arquitecte i la seva muller fins i tot passaven algunes temporades.
Un cert oblit
“La meva mare, la Teresa Muncunill, filla d’en Lluís, sempre deia que el meu avi era una persona molt seriosa, molt responsable i ètica, tant a la feina com amb la família”, explica l’Àngels Escudé Muncunill (Terrassa, 1942), i també néta de l’arquitecte.
A la branca familiar Escudé-Muncunill pertanyen els únics descendents directes del reconegut artista que han fet la vida a Terrassa. “De néts, a Terrassa n’érem quatre. La gran era la Neus; després la Rosa Mari, en Carles i jo”, detalla l’Àngels.
En Carles Escudé, arquitecte, parla de la vessant personal i també creativa del seu avi. Escudé considera que la prolífica obra de Muncunill a Terrassa va veure’s afavorida per la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que va generar beneficis econòmics per a la indústria tèxtil egarenca. Els seus propietaris van poder així encarregar a Muncunill la construcció de fàbriques modernistes, que sovint anaven acompanyades de la corresponent edificació del magatzem i de la casa familiar. “La imatge, però, del Modernisme va decaure cap al 1920. I això va afectar el meu avi, que durant els últims temps de la seva vida va passar bastant desapercebut i amb algunes dificultats econòmiques. Sento tristesa per com va acabar”, comenta.
Lluís Muncunill va morir, del cor, l’abril de l’any 1931, a la casa del carrer de Puig Novell, número 13. Terrassa, però, encara el recorda i amb el pas de les dècades ha revaloritzat la seva obra.