Opinió

Allò que uneix, i allò que divideix

Tot i les grans i constants dificultats pressupostàries dels governs de la Generalitat des de la seva recuperació, el cert és que si alguns sectors públics han aconseguit grans èxits aquests són els Mossos, la sanitat i l’ensenyament. D’acord: ara afegim-hi totes les queixes justificades que es vulguin. Els Mossos van créixer massa ràpidament i no sempre es va avaluar prou correctament la qualitat cívica de qui hi ingressava. La sanitat no dóna a l’abast ni a l’increment de població ni a l’increment de prestacions, i la precarització dels contractes i la mala organització degraden la qualitat del servei. I l’ensenyament s’ha vist afectat també per uns vaivens demogràfics i pressupostaris -i legislatius- que no li donen l’estabilitat i la continuïtat que serien necessàries. Però, malgrat totes les tensions i febleses, els resultats en tots aquests camps són notables. I, atenent les moltes dificultats, encara més meritoris.

Per això, no és estrany que els atacs polítics als governs de la Generalitat, i més que als governs, ara, al país, se centrin en aquestes institucions. I, de manera molt específica, en aquests moments, sobre el sistema escolar. Prova d’aquests atacs són les denúncies presentades a l’INS Montserrat Roig o a l’Escola Rosella, i a tants d’altres centres escolars a Catalunya. El contingut d’aquestes denúncies ratlla el ridícul i, per això mateix, indigna. Primer, perquè no han seguit el curs que seria adequat si la queixa fos sincera, i que seria començar per recórrer als mecanismes previstos pel centre: tutors i direcció. En canvi, la denúncia es posa davant del Ministerio -que ara és qui té el control del país- i dels mitjans de comunicació per aconseguir l’efecte propagandístic que es busca. Després, perquè són dos eximis casos entre una extensa població escolar. I, sobretot, perquè es tracta de denúncies el contingut de les quals ho és tot menys una evidència d’adoctrinament. Explicar que l’1-O uns policies amb males puces -això ho dic jo- es van dedicar a pegar i a disparar pilotes de goma contra gent que simplement anava a votar no és una descripció exagerada dels fets. Més aviat, es queda curta. I si la queixa és per la naturalesa d’algunes vagues per protestar davant el govern espanyol -recordem que el de la Generalitat està fora de circulació des del segon mes després del començament de curs- ja em diran, doncs, contra què volen que protestin els estudiants i el professorat!

El que passa en realitat és que aquestes tres institucions -com he dit, malgrat moltíssimes mancances- són el fonament de la cohesió social. I ho són perquè el principal paper de l’acció política és garantir aquests drets fonamentals que, amb moltes dificultats, ens acosten al que hauria de ser una societat equitativa i justa. Salut, educació i seguretat, a més de l’atenció als més febles, són la base sobre la qual es pot construir una societat democràtica, justa i lliure. I aquesta cohesió no té res a veure amb les nostres idees polítiques, religioses o de la mena que siguin. Vull dir que allò que fractura un país no és que uns siguin del PP i altres del PSOE -com ha estat fins fa poc a Espanya-, o uns d’ERC i els altres del PDECat o, encara abans, uns de CiU i els altres del PSC, a Catalunya. Ni que uns siguin del Barça i els altres, de l’Espanyol. O uns del Llach i els altres, del Serrat. O uns catòlics o protestants, i altres musulmans o Testimonis de Jehovà. El que divideix és la injustícia i la desigualtat.

Així doncs, que no ens enganyin: aquí i arreu del món, el que divideix les societats és la mala qualitat de la democràcia i no la divisió d’opinions polítiques.

To Top