El sector de l’habitatge ha estat immers en una profunda crisi des de l’any 2007 que ha portat a destruir gran part de la seva xarxa empresarial. A partir del 2015 el sector està recuperant l’activitat, sobretot impulsant companyies amb capital estranger i aquestes van entendre que era un bon moment per poder realitzar compres al mercat espanyol amb retorns ajustats a les seves estratègies d’inversió.
És cert que aquest perfil d’inversors requereix retorns alts, però també és cert que el risc que assumeixen és elevat, tant els que es deriven del mateix sector immobiliari com els de la situació del país. El mercat immobiliari és un sector intensiu en capital, per tant amb necessitats de disponibilitat de capitals elevats, on es demanden uns retorns segons les necessitats de les companyies. Totes les companyies de qualsevol sector han de trobar un equilibri entre el risc i la inversió, a major risc es demana major rendibilitat del capital aportat.
El creixement del sector ha estat heterogeni, i també és cert que, en determinades localitats, s’han recuperat molt ràpidament alguns preus. El nombre de transaccions s’està recuperant, però es concentren en àrees geogràfiques molt concretes. Un cas evident és el de Barcelona, Sant Cugat o Sitges. Per contra, a altres zones com Manresa, Vic o Figueres no s’ha produït la recuperació i podríem dir que, avui dia, encara són considerats mercats en recessió.
L’element que està afavorint l’increment de preus en algunes poblacions és el desequilibri entre demanda i oferta, és a dir, tothom vol viure en el mateix lloc i no hi ha suficients habitatges. Aquest fet fa que els preus dels habitatges creixin, començant a ser insostenible en alguns municipis. Conseqüentment, aquesta situació està produint un desequilibri entre el valor de compra o el de lloguer dels habitatges i la capacitat de pagament que tenen les persones.
Un altre aspecte que afecta el sector, malgrat que l’atur s’està reduint, és en part a causa de la generació de contractes precaris que donen peu a salaris baixos i inestables. Amb aquest escenari, les generacions joves no disposen de capacitat per fer front a l’accés a l’habitatge, ni en règim de lloguer ni mitjançant la compra.
La realitat del mercat ens diu que el 80% de la compra d’habitatges es fa per persones que busquen una millora en l’habitatge quan, abans de la crisi del 2008, el volum més important sempre havia estat com a conseqüència de la gent que accedia per primer cop a una vivenda.
Si a aquest aspecte afegim les previsions demogràfiques per als pròxims anys, que mostren que s’està produint una inversió de la piràmide d’edat i una concentració de població en les grans ciutats a causa de la concentració de serveis i les millors oportunitats laborals, de ben segur que el problema de l’habitatge seguirà agreujant-se.
A més, no és tan sols un efecte econòmic i logístic per a les persones, sinó un problema d’arrel més fonda per al conjunt de la societat. Les persones i les famílies necessiten aquestes llars per poder créixer des de la confiança i l’estimació. Les persones necessiten la caseïtat quotidiana per desenvolupar-se com a persones, tant de forma individual com comunitària, a partir de la base sòlida que aporta una llar.
Davant les perspectives econòmiques, el creixement heterogeni de les poblacions, la demografia i la precarietat del món laboral, estan començant a sorgir alternatives com el cohousing, les tinences intermèdies, la consolidació del model de cooperatives d’habitatge i compartir habitatges, entre d’altres. Són alternatives que han de madurar i que poden donar resposta a les necessitats bàsiques que tots tenim de disposar d’una llar. Al marge de les aportacions que pugui fer l’Estat en matèria d’habitatge, nosaltres hem de seguir treballant amb la creativitat i la iniciativa que poden aportar els cossos socials intermedis, per tal de poder anar dibuixant noves propostes que garanteixin una llar per a totes les persones.
* L’autor és enginyer d’obres públiques i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
