Si, en una ciutat, un dels principals problemes és mantenir els carrers en bon estat, en un poble de muntanya, el principal maldecap és el manteniment dels camins públics. S’entén per camí públic aquell que uneix diverses cases de pagès o enllaça termes municipals, des de temps immemorials.
Per posar-ne un exemple, el municipi de Borredà (el Berguedà), amb 43,6 quilòmetres quadrats, té una trentena de camins públics, amb una longitud total de prop de 90 quilòmetres. Pocs o molts? Són molts qui-lòmetres, situats en indrets força complicats d’arribar i amb circumstàncies difícils de resoldre. M’explico.
Abans, amb ajuntaments molt poc eficients i molt poc donats a resoldre els problemes dels ciutadans, havien de ser els propis pagesos els qui s’arreglessin els camins. Cada dos o tres mesos, es posaven d’acord, i dedicaven alguna jornada de cap de setmana a posar-los al dia. Ara, si són públics, ens pertoca als ajuntaments mantenir-los com cal, i això està aviat dit, però costa molt de complir. I, molt sovint, fa la sensació de fer i desfer, en una mena de roda sense final. I és que els vells camins públics abans servien per transitar-hi els veïns de sempre. Ara, amb pocs veïns, bàsicament serveixen per a molta altra gent que hi passa per anar a passejar, buscar bolets, fer travesses, curses de quads, proves 4×4 o per anar a fer la costellada a qualsevol indret del territori.
El que pot semblar lògic i saludable es va convertint en una immensa despesa per a les magres finances municipals. Parlem de pobles petits, amb finances petites, amb petits ajuts d’altres administracions o, simplement, sense cap ajut, com ara passa amb la Generalitat. Arreglar bé un camí té un cost raonablement elevat, perquè parlem de materials naturals, que s’han d’escampar, compactar, anivellar, tot adequant cunetes, perquè desguassin com cal.
Feta aquesta feina, una forta tempesta pot tirar per terra tota la feina feta, en una o dues hores. Similar destrossa pot produir el fet de passar-hi una dotzena de quads, en excursió alegre i feliç per aquest camí, sobretot si ha plogut dies abans i el terra està moll. No cal dir que el mateix passa amb altres vehicles tot terreny…
Així, doncs, arreglar un camí suposa una mena de dau de la sort, esperant que no passi res del que he detallat més amunt. Ara bé, en molts d’ells, situats en indrets especialment atractius o a prop de pobles grans i ciutats, és inevitable aquest trànsit, en augment, any rere any. Què demanem els alcaldes? Que totes les administracions ajudin en el manteniment. No és just que uns els arreglin i els altres els facin servir, sense compensar-los pel desgast o les destrosses que causen. No es tracta d’imposar peatges, sinó de posar-hi diner de tots.
A dia d’avui, el manteniment dels camins públics ha esdevingut un dels nostres principals maldecaps, i per això el que pertoca és que govern central, Generalitat i Diputacions facin aportacions anuals, destinades al seu manteniment. Cada Ajuntament hauria de rebre un import, en proporció a les seves dimensions i als quilòmetres en camins que tingui. És fàcil de tenir aquesta informació i fàcil de repartir. Fa molts anys que prediquem aquesta petició, i aquests dies, en què plou com feia anys que no havíem vist, han fet encendre de nou les reclamacions perquè es posin els mitjans per garantir unes aportacions regulars i permanents. És l’única via per fer possible el compliment d’aquesta competència municipal. I és que tenim ben pocs camins, que només serveixin per als pagesos que hi viuen. L’habitual és l’ús constant per part de gent d’altres contrades. Si això és així, lògic que sigui entre tots que es conservin.
* L’autor és alcalde de Borredà
