Tinc la sort de publicar una columna diària en aquest mitjà. Ho valoro com un immens regal que agraeixo -de manera molt sincera- al seu director, el bon amic Pedro Millán. Puc triar temes variats, cercant sempre d’intentar trobar l’interès dels lectors. Entre d’altres, m’agrada fer-ho de música, esport, valors, sants, educació, política, història, llibres, actualitat, sentiments o d’altres. Avui, tibaré d’aquest darrer punt. Em sento obligat a posar-hi tota l’ànima i l’escalf del meu cor. No fent-ho, tindria el remordiment de considerar-me un autèntic covard. Mai m’ho podria perdonar, de cap de les maneres.
Justament avui, s’acompleixen quatre dècades des que el meu germà Mateu ens deixà. Quan tan sols tenia 21 anys, un accident de trànsit (en una carretera andorrana) ens el va prendre, en plena flor de la vida. Fou un tràngol duríssim i difícil de superar. Les seves despulles romanen al cementiri de Canillo. Un indret idíl·lic. Un paisatge de postal, situat gairebé a mil vuit-cents metres d’alçada. Molt a prop del santuari de la patrona de les valls, la mare de Déu de Meritxell. Allí, només es respira pau i serenor.
A tall de memòria i homenatge a ell, m’agafo la llicència de transcriure un text molt profund del gran Xosé Saramago: “Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim i sense responsabilitat potser no ens mereixem existir”… Un joc de paraules que pot semblar rebuscat i recargolat. S’hi amaga, emperò, la fondària d’una reflexió íntimament viscuda. Un mai no mor mentre hi hagi qui fa per reviure les seves petjades, el seu ideari, el seu tarannà, el seu ésser i la plenitud del seu tot.
Quan hi ha un sotrac d’aquest tipus, certament la vida continua. Mai més, però, ja no és el mateix. Malgrat tot, certifico que -en la mesura que puc- sempre intento sentir ben viu en Mateu. Un jove entregat i vital, amb una força que l’empenyia. Com reflectia el recordatori del seu adéu: “Ha estat fidel a la vida i ha viscut en llibertat”.
Llavors, començà un llarg viatge sense retorn. Se n’anà molt lluny, en ésser-nos arrabassat de forma sobtada. Tanmateix, el record de la vall on va viure no l’esborra la pols del camí.
