La temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu es tanca amb una òpera que mai va ser representada al Liceu, "Demon", d’Anton Rubinstein (1829-1894). Estrenada a Sant Petersburg el 1875, la peça parteix del poema dramàtic de Mikhaïl Lérmonov considerat pecaminós en la seva època per presentar el desig sexual del Dimoni cap a una dona mortal. "Demon" es va poder veure el 1905 a Barcelona al teatre Novedades cantada en italià i interpretada pels membres de la companyia de l’empresari Francesco Castellano.
La bella Tamara està enamorada del príncep Sinodal, que és eliminat per deixar via lliure al Dimoni. L’única resistència està en la voluntat de Tamara, en aquesta lluita eterna entre el bé i el mal, els àngels i els dimonis. Una sensual soprano lituana, Asmik Gregorian, sedueix el diable Egils Silins, amb una perruca blanca i llarga, ella amb el cabell curt. Situacions emocionals que avui no escandalitzen un públic que es deixa arrossegar per la música romàntica, similar a la de Txaikovski. La peça ret homenatge al desaparegut Dmitri Hvorostovsky, que havia de protagonitzar aquesta peça. La direcció d’escena correspon a Dimitry Bertman, que aposta pel moviment davant l’estatisme de moltes òperes.
Aquesta és una versió dinàmica plena de moviment dels intèrprets i de la pròpia escenografia, això fa que no hi hagi un sol moment per a l’avorriment. El caràcter dinàmic de la peça fa que el canvi constant porti a la poesia visual; quadre darrere quadre l’espectador es submergeix en la plasticitat de Hartmut Schörghofer, responsable del vestuari i l’escenografia. Tant el vestuari com l’escenografia són espectaculars, crida l’atenció una vegada s’aixeca el teló confeccionat per a l’ocasió veure un gran cilindre de fusta de Tulipe de 13 metres d’ample, 12 de profunditat i 9,5 d’alt. El cilindre no gira però en el seu interior alberga una gran esfera de sis metres de diàmetre amb el teixit d’un globus aerostàtic que puja i baixa i que al seu interior té un projector que permet que sigui des del globus terraqüi fins a la lluna. Tot un món visual s’aixeca davant l’espectador sorprès per una òpera meravellosament presentada. Sens dubte l’escenografia dóna la benvinguda a les noves tecnologies que serveixen per potenciar el caràcter màgic del que està esdevenint en escena. La quinta essència de l’òpera com a conjunt de les arts, com a reunió de totes les coses bones del món escènic es manifesta en "Demon". La plasticitat de les imatges projectades i la grandiositat del túnel en el qual es troben atrapats els personatges confereixen a l’espectacle una dimensió èpica.
Què és el bé? Què és el mal? Què és l’amor? En què consisteix el destí? Fins a quin punt ho entenem? Existim en el temps o el temps existeix en l’ésser humà? L’amor pot donar sentit a una existència? Totes aquestes preguntes estan tancades en la música de "Demon", una òpera amb un gran poder commovedor que ens emociona i ens sorprèn per la seva poesia visual.
