El passat dia 9 d’abril el papa Francesc ens va obsequiar amb una nova exhortació apostòlica -"Gaudete et exsultate"- (alegreu-vos-en i exulteu), que tracta sobre la crida a la santedat en el món actual. És la seva tercera exhortació apostòlica, després de "Evangelii gaudium" i d’"Amoris laetitia", i la ofereix justament en complir cinc anys del seu pontificat. A la introducció explica que el Senyor "ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, liquada". També avisa que no es tracta d’un tractat exhaustiu sobre la santedat, sinó que el seu objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la perfecció, una crida que s’ha d’encarnar en el context actual, amb els riscos, desafiaments i oportunitats del món d’avui. Dedicaré dues cartes a aquesta exhortació.
En el primer capítol el sant Pare subratlla que l’objectiu d’aquesta exhortació és recordar-nos vivament la crida a la santedat que el Senyor ens fa a cadascú de nosaltres, expressada ja a l’Antic Testament: "Sigueu sants, perquè jo sóc sant" (Lv 1,45), i que Jesús expressa com a culminació del sermó de la muntanya: "Sigueu, doncs, perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte" (Mt 5,48). També recull la tradició de la història de l’Església i de les noves realitats que sorgiren en el segle XX i que el Concili Vaticà II va subratllar amb força: "Emparats amb tants i tan grans mitjans de salvació, tots els fidels de qualsevol estat i condició són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte" (LG 11).
El Papa segueix l’estela dels seus predecessors i ens ofereix unes pautes concretes per respondre a aquesta crida en el moment present. Remarca la idea que cadascú ha de viure aquest procés "pel seu camí", sense desanimar-se en contemplar models que sembla que no es puguin aconseguir. Cada persona ha de trobar el seu propi camí i, amb la gràcia de Déu, fer fructificar els dons que ha rebut, perquè cada ésser humà és únic i irrepetible, estimat per Déu des de tota l’eternitat. Per això cada sant és un projecte del Pare per encarnar i transmetre els diferents aspectes de l’Evangeli a cada temps i a cada lloc. Ara bé, cal estar atents a allò que el Papa anomena "dues falsificacions de la santedat" que podrien desviar-nos: el gnosticisme i el pelagianisme, dues formes de falsa seguretat recolzades en la doctrina o en la disciplina, que desemboquen en el narcisisme egocèntric, en què ni les altres persones ni nostre Senyor no importen per res.
El capítol central és el tercer, en què assenyala que les Benaurances són com el carnet d’identitat del cristià, el camí per arribar a la santedat. És més, diu que la paraula "feliç" o "benaurat" és com un sinònim de "sant", perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en l’entrega d’ell mateix, la veritable felicitat. A partir de la benaurança de la misericòrdia, destaca que el gran protocol sobre el que serem jutjats està enunciat en el capítol 25 de sant Mateu: "Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vàreu acollir, quan em veiéreu despullat em vàreu vestir, quan estava malalt em vàreu visitar, quan era a la presó, vinguéreu a veure’m". Es tracta de viure les benaurances i de posar en pràctica les obres de misericòrdia, i això només és possible des d’una relació personal amb Déu que omple tota l’existència; una cosa que només s’aconsegueix si l’Esperit Sant transforma el nostre cor i ens allibera de l’egoisme i de l’orgull.
* L’autor és bisbe de Terrassa
