Cada dia que passa em pregunto quin és el motiu pel qual les persones donem suport al "come lavoriamo" (manera de funcionar) en tot un reguitzell de prejudicis que condicionen, si no determinen, el nostre pensament. La presència, la parla, la "pose", el caminar, la mirada, el que d’ell o d’ella es xerroteja, de què treballa?, amb qui viu?.. són coses que fan que, sovint, d’entrada, ens fem una imatge d’algú que coneixem poc i ja accionem el mecanisme del prejudici que fa que classifiquem, d’una o altra manera, aquest personatge.
No deixem que les energies que es generen en les relacions socials, úniques i intransferibles en cada cas, facin la seva feina. Tibem d’un arxiu històric que el cervell ha dissenyat en funció de les diferents informacions (veritables o falses) que circulen d’aquell individu/a (moltes vegades sense contrastar-les empíricament i personalment) i la nostra actitud inicial ja presenta interferències que fan impura la construcció del vincle.
És d’aquesta manera com som capaços de parlar, bé o malament, d’una ànima, de mostrar una distància impostada davant d’un ésser humà i fins i tot evitar relacions amb ell/ella atenent només als prejudicis que hem generat. Les expectatives i prejudicis s’han convertit en dos mecanismes molt potents a l’hora de definir amb qui volem sortir a córrer, sopar i fins i tot establir una relació sentimental i cal dir que ambdós processos mentals se sustenten sobre la plataforma inestable del desconeixement.
Jutgem les coses i sobretot les persones abans de recórrer el camí del contacte (no físic, que també) de la proximitat, de la introspecció del ser i del fer de l’altre. Volem que les coses siguin immediates i ràpides però les relacions humanes necessiten el pas del temps, la cocció lenta i l’amplitud de mires.
Hem de ser capaços de construir un sistema de relacions socials que estigui basat en la descoberta dels altres per nosaltres mateixos i no pas per allò que manifesta altra gent. Hem de ser capaços de triar les pomes que més ens interessen del cistell un cop les hàgim tastat amb la delicadesa i profunditat necessàries per poder copsar tota la seva essència i així emetre’n un judici, que no és ben bé el mateix que un prejudici.
Les noves tecnologies tampoc afavoreixen el coneixement real de les persones. Ara enviem tot tipus d’informació a través de la fredor d’una màquina que gairebé mai pot agafar realment la substància emocional que hi ha darrera del missatge. L’estima, l’amor, la passió, la dolència… són difícils de manifestar a través d’uns caràcters que de manera clara i concisa llancen un contingut a l’aire esperant que sigui rebut de la manera que l’emissor volia transmetre (de vegades això no passa).
Apropem-nos a la gent amb la cautela necessària per establir barreres de protecció emocionals proporcionals a les nostres intencions. Si volem consolidar les nostres relacions d’ amics, coneguts i saludats ho haig de fer "perdent" hores de convivència, descobrint què de potent i de millorable tenen aquells subjectes i quin interès tenen tots ells per a nosaltres, de les conclusions que traguem del treball de camp prendrem les decisions que s’ajustin a les nostres expectatives. No deixarem que un comentari extern a la nostra experiència pragmàtica i viscuda (personal i intransferible) pugui condicionar la imatge i, encara pitjor, la relació que nosaltres vulguem tenir amb la gent que ens envolta.
Tanquem els ulls i tapem-nos les orelles del que s’ha dit d’aquell o d’aquell altre a l’hora d’iniciar una amistat o una relació, descobrim per nosaltres i només per nosaltres mateixos les possibilitats d’entesa amb aquelles persones que en el girar del món s’han creuat en el nostre camí.
Actuem sota el poder del judici i no pas sota la tirania i el greuge del prejudici.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
