És ben conegut aquell comportament que se n’ha dit "no al meu pati" i que fa referència a la dificultat d’acceptar els costos de certes polítiques ambientals -i d’altres tipus- quan entren en conflicte amb els interessos particulars. És a dir, que tots estem d’acord que s’apliquin mesures ordenadores -i, per tant, coactives- a favor de l’interès general… sempre que no ens afectin directament. I això és el que ha passat a Terrassa quan s’ha anat generalitzant la recollida d’escombraries amb camions de càrrega lateral. Efectivament, quan s’han ressituat els nous contenidors i això ha afectat veïns que fins ara els tenien lluny, aquests s’han començat a queixar.
Deixo a part el fet que pot molt ben ser que calgui revisar alguna localització dels nous contenidors, però és clar que el problema general no és aquest sinó que qui no en tenia davant de casa ara s’adona de la molèstia que representa tenir-los-hi. Que el canvi suposa una millora per al conjunt de la ciutat em sembla una obvietat: racionalitza el sistema de recollida; el fa més ràpid; on hi havia tres persones treballant, ara es passa amb una i es pot dedicar més personal a altres feines… Però el canvi posa de manifest una evidència: la naturalesa conservadora i egoista del nostre limitat civisme. Vull dir que no és que la localització anterior dels contenidors no molestés, però ja hi estàvem acostumats i els més directament afectats, resignats. I, ara, caldrà esperar un temps fins a establir els nous hàbits i, sobretot, les noves resignacions.
Potser cal que deixi dit que sé de què parlo. Durant més de deu anys he viscut en un edifici amb tota la col·lecció de contenidors davant la porta casa. I he pogut comprovar cada dia de cada dia -uns 3.800 dies-, a més dels inconvenients estètics i de les molèsties -sobretot a l’estiu- per les pudors, fins a on arribava la deficiència del servei i el poc civisme dels terrassencs. Parlo de contenidors plens a vessar i que obligaven a dipositar munts de bosses a terra, o de recollides precipitades que deixaven rastres inequívocs d’aquella pressa. I també parlo de les escombraries posades al contenidor que no toca; dels residus deixats a terra per mandra de plegar cartrons; del mobiliari voluminós abandonat amb nocturnitat i traïdoria, i fins i tot dels que, per la seva comoditat, porten deixalles de poblacions veïnes que apliquen criteris més estrictes de recollida de brossa. I, per dir-ho tot, sóc dels que ara s’han beneficiat del nou sistema, i ja no tenim el portal de casa fet una porqueria.
Però tornem a la qüestió de fons. La conciliació total d’interessos públics i generals amb els privats i particulars és impossible. Viure en comunitat té molts avantatges i moltes pegues. I, com més gran és la comunitat, com més diversa, més enriquiment… i més inconvenients. La diversitat es "disfruta" (com deia el vell eslògan local), i sobretot es pateix. De manera que, per superar la contradicció, calen dues coses: uns graus de tolerància cap als altres més grans i, simultàniament, un nivell d’autoexigència més elevat. Un equilibri molt difícil perquè la tolerància cap als altres sol relaxar el rigor cap a un mateix, i l’autoexigència sol irritar-se davant la deixadesa dels altres.
Sigui com sigui, els estils més civilitzats de vida urbana requereixen aquesta inversió de la clàssica llei de l’embut ("estret per a tu, ample per a mi"), fins a entendre que tot va millor com més estret -més rigor- ens apliquem a nosaltres i més ample -més tolerància- apliquem als altres.
