Al llarg del segle XX Terrassa va ser una ciutat singular. Tenia una economia diferenciada en la indústria tèxtil llanera. Tenia un moviment polític hegemònic propi en el salisme, que va evolucionar des de posicions liberals fins a monàrquiques autoritàries. Tenia un perfil de ciutat industrial, de ciutat del fum. I tenia singularitats de contorn: l’hoquei o els edificis modernistes. En el segle XX les catedrals de la ciutat eren les fàbriques que s’omplien de gent que hi venia a treballar de moltes regions espanyoles. La ciutat tenia oficis que la vertebraven, s’era filador, o s’era ordidora, teixidor o repassadora de peces, etcètera. L’elit social s’associava als fabricants i alguns grans propietaris agrícoles. El moviment obrer era singularment combatiu. La ciutat singular es vertebrava en institucions pròpies en una ciutat on el pes del públic era molt inferior comparat amb l’actualitat. Era un ciutat amb un ascensor social imperfecte en què moltes persones van sortir de la pobresa o assolir una certa prosperitat a base d’esforços seriosos. En aquesta ciutat industrial l’estratègia de ciutat la marcaven sobretot la pròpia indústria i eventualment algun urbanista interessant com Baldrich.
La recuperació de la democràcia no només va suposar el final del terrassenquisme conservador hereu del vell salisme, sinó que va coincidir amb l’ensulsiada total d’una indústria tèxtil que no va superar la competència exterior. Terrassa tancava totes les seves catedrals fabrils una a una. Les bases de la singularitat començaven a esfondrar-se. En aquest marc va emergir un moviment polític ampli entorn de la figura de Manuel Royes (a l’ensems que ell esdevenia un polític molt influent a Catalunya) que va depassar el perímetre del PSC i va recuperar aires de terrassenquisme d’esquerres en el marc del debat sobre la comarca pròpia dels anys vuitanta. Royes va impulsar un pla estratègic el 1991 que és l’únic que seriosament ha tingut la ciutat. Un pla que apostava per la indústria, la universitat i la cultura. En la indústria les coses no van anar bé (no es va concretar cap somni com els que Manuel Garriga tenia de fer una mena de Silicon Vallès) i l’elit industrial va ser desplaçada per l’elit de constructors i immobiliaris. Terrassa sí que va esdevenir la segona ciutat universitària de Catalunya per quantitat, però no per qualitat de recerca ni per prestigi acadèmic. I en el camp cultural l’aposta es va anar concretant no amb l’esplendor de les velles entitats tipus Amics de les Arts sinó a través de la cultura popular i els castellers en particular. Però el pla de 1991 va ser un intent seriós de fer estratègia de ciutat, fou participatiu i tingué influència.
Des dels anys noranta Terrassa ha anat perdent totes les singularitats que tenia com a ciutat i ha vist desballestada la seva vertebració institucional fora de l’àmbit públic. Des d’aleshores, les noves grans apostes estratègiques de la ciutat no han quallat en res realment transformador amb l’excepció del parc de Vallparadís i el pla del Centre. Ni apostes urbanístiques internes com la solució de 22 de Juliol, ni la vergonya de la B40-Quart Cinturó, ni l’operació audiovisual a l’antic sanatori, ni símptomes com no saber què fer d’edificis emblemàtics com el de Torrebonica, indiquen que la ciutat no sap concretar grans projectes ni recuperar les seves singularitats. I malauradament, sense singularitat, el risc de la mediocritat és molt.
I les singularitats no es recuperen només des de la proclamació de moltes idees sinó de tenir un grup de persones que es comprometen i són capaces de construir projectes singulars. Sense gent que organitzés el jazz en els anys seixanta no tindríem festival avui. Sense els propulsors dels castellers avui no tindríem colles senyeres a Catalunya. Sense gent compromesa i amb empenta no passa res. I això avui econòmicament no passa. Ni políticament. Terrassa s’ha convertit en una ciutat atomitzada, d’empreses majoritàriament petites i de polítiques petites, fruit o conseqüència de lideratges cada cop més febles en el públic i en el privat. Fer un pla estratègic de ciutat no vol dir fer un inventari de tot el que cal fer en una ciutat. Per fer això ja hi ha els programes electorals i per a això ja tenim Ajuntament. Un pla estratègic és apostar per uns poques apostes que siguin diferencials perquè són singulars. Ara que es vol fer un exercici d’estratègia des de l’Ajuntament és important encertar en què es proposa fer i no oblidar qui ho farà. La majoria de documents d’estratègia de ciutat són inútils si no hi ha gent compromesa i disposada a arriscar, especialment des de l’àmbit privat.
Una Terrassa sense singularitat serà cada cop més mediocre, menys diferenciada en el magma metropolità, sense marca rellevant, sense capacitat de generar un grup amb compromís i capacitat com per tornar a dotar-la d’un perfil propi. No cal copiar ni models externs impossibles ni buscar consensos estratègics a base de no dir més que obvietats. Un pla no és un inventari d’obvietats ni d’aspiracions comunes. Cal fer apostes positives, ambicioses, viables, il·lusionants, diferenciadores, singulars i amb gent de talent emprenedor al darrera.
