Els éssers humans estem fets d’un material que sols no podem sobreviure. Ja s’ha dit moltes vegades, però necessitem uns quants mesos per posar-nos drets, i uns quants més per parlar. I anys, a vegades molts, per ser capaços de tenir un mínim d’autonomia que ens permeti tenir recursos propis i després ser generadors de noves vides. És tot un procés d’aprenentatge que no acaba.
Aquesta interrelació també és afectiva. Per a les emocions no hi ha ni la total dependència ni la total independència, sinó una mútua interdependència. Com els fils d’una xarxa, les persones ens anem entrellaçant i creem nusos que sostenen les nostres relacions.
D’aquestes relacions neix un tipus d’empatia que és el "consol". Que, com la mateixa paraula diu, és "compartir el sòl". Totes les persones tenim un sòl, una base que ens sosté, que és la nostra i és intransferible. Posar-se en empatia amb l’altre ens apropa a ell, però mai és una proximitat que ens fusioni o ens anul·li. El que és més possible i real és apropar-me a la meva pròpia condició de fragilitat -al meu sòl- i, des d’allí, reconèixer que l’altre viu la seva -el seu sòl. Aquest exercici permet percebre que, pel fet d’existir, compartim un sòl comú.
Recorro ara a un poema, sense títol, de Daniel Faria, portuguès mort molt jove, però que ens ha deixat un gran tresor. El poema que cito és del seu llibre "Hombres que son como lugares mal situados", de l’any 1998, d’Edicions Sígueme.
"No levantemos a los hombres que se sientan a la salida / Porque se mueven en sus caminos interiores / Equilibran con dificultad una idea / Algo muy nítido, semejante / A una hoja vacía / Y ponen nidos en los árboles para liberarse / De la jaula terrible, invisible muchas veces / De tan dura / No nos aproximemos a los hombres que ponen las manos en los barrotes / Que reclinan la cabeza sobre los hierros / Sin otras manos donde agarrar las manos / Sin otra cabeza donde reclinar el corazón / No los toquemos sino con los materiales secretos / Del amor.
No les pidamos que nos dejen entrar / Porque su fuerza es hacia fuera y su espera / Es la fe inquebrantable en el misterio que inclina / A los hombres hacia dentro / No los levantemos / Ni nos sentemos al lado de ellos. Sentémonos / En el lado opuesto, donde ellos pueden venir a levantarnos / En cualquier instante.
Al llarg de les nostres vides caminem i ens trobem amb persones "sentadas a la salida", homes i dones que estan fora de si, suportant el pes d’ideologies. Dones i homes que conreen la llibertat, malgrat que estiguin empresonats per les circumstàncies que els condicionen. Éssers que ens desperten l’amor.
I, estant amb l’amor despert, moltes vegades sentim que hem d’entrar en les seves vides per fer alguna cosa per elles, treure-les de la seva situació d’"intempèrie"… Parem-nos aquí. Què és el que ens motiva o ens dóna dret a entrar en les seves vides? És la intempèrie en què viuen elles o, potser, la intempèrie que es desperta en nosaltres i ens fa adonar del vulnerables que som? Dintre de cada persona hi ha camins interiors, gàbies tan dures i tan invisibles que no podem etiquetar-les des d’una posició egocèntrica, pretenent que nosaltres posseïm la seva veritat. "Su fuerza es hacia fuera", continua Daniel en el poema, "y su espera es la fe inquebrantable en el misterio que inclina a los hombres hacia dentro…". Aquesta força cap a fora és la que ocasiona que nosaltres ens inclinem cap a dins, cap al nostre interior. Aquesta persona que està expressant la seva condició de vulnerabilitat posa al descobert la meva.
La imatge final del poema és la clau: no es tracta de seure’ns al seu costat, sinó de seure, abaixar-nos, en la nostra pròpia condició. Palpar el nostre propi sòl. D’aquesta manera, passarem de ser els que aixequen per ser els aixecats. Si hi ha alguna cosa en la seva situació que ha despertat el meu ésser contingent, és perquè ho sóc i també necessito ser mirat i aixecat.
En ocasions podem caure en la temptació assistencialista de voler "ajudar" persones subvencionant o suplint les seves aparents carències. I generem una actitud d’estar a dalt i aixecar el que està a sota. En aquesta dinàmica es corre el risc de fer més mal que bé. Recordo un conte que explica que una nena, en veure una rosa a punt de trencar-se pel pes de l’aigua de la pluja, la sacsejà. Això va fer que la rosa perdés tots els seus pètals. Després s’adonà que altres roses sobrevivien perquè en sortir el sol l’aigua s’anava evaporant o relliscant de mica en mica, deixant les roses intactes.
Una manera no invasiva de consolar o acompanyar una persona en un moment d’aparent vulnerabilitat és baixar al meu propi sòl, contemplar-la i deixar-me contemplar. Posar-me a suficient distància perquè ella sàpiga que sóc allà, compartint l’existència. I pacientment i constantment esperar que, si ella vol i quan vulgui, s’aixequi i s’acosti a mi. Aquest pas significatiu li fa canviar el pla vital. Junts, si ha de ser així, podem aixecar-nos i caminar.
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral
