Tota vida humana suposa per si mateixa un constant prendre decisions. Moltes d’elles són instintives, ràpides, gairebé inconscients. Unes altres requereixen pausa i reflexió perquè ens hi juguem molt: escollir carrera, parella, lloc on viure, escola per als fills, qüestions de salut… Les decisions grans i petites impulsen la nostra vida endavant, el que significa anar cap al desconegut, teixint pel camí la nostra part de la realitat, aportant o reservant-nos les nostres capacitats per fer del nostre entorn un espai més plaent i humà.
Davant d’això, a vegades ens trobem amb una dosi de por a equivocar-nos que, si creix excessivament, és paralitzant. Llavors "no decidim", que és una altra forma de decidir. La por impedeix que desenvolupem les nostres qualitats i que les portem a la pràctica. Ens quedem amb les nostres habilitats i, com no s’exerceixen, es van adormint, es van apagant fins que desapareixen.
Per això és bo recordar que equivocar-nos és humà; s’equivoquen els nens, els joves, els adults i, entre ells, les mestresses de casa, els educadors, els comerciants, els administradors públics, els governants. Tots ens equivoquem.
També, naturalment, encertem moltes vegades. Amb ull i amb tacte aconseguim l’exactitud del que ens proposem. I obtenim l’èxit.
Però la dificultat sorgeix quan el que busquem no és tant el nostre objectiu sinó els aplaudiments i les lloances dels nostres congèneres. Això és el que més ens paralitza, perquè si no aconseguim el reconeixement dels altres aleshores ens sentim fracassats, i aquesta por és una de les coses que més ens aturen. Ens importa massa la imatge que els altres tenen de nosaltres.
A vegades la quantitat d’encerts minimitza les equivocacions, i aquests encerts ens ajuden a superar, diguem-ho així, els desencerts. Aleshores aconseguim la nostra missió, el resultat inclou tots els assajos i errors.
És necessari estar atents, ja que l’equivocació pot ser contagiosa: individus amb personalitat molt assertiva poden afirmar falsedats i tothom les pren com a veritats. Depèn molt del to i de la forma com s’imposen als seus interlocutors, encara que estiguin equivocats. I un mateix pot actuar així, sense voler, quan afirma amb rotunditat coses de les quals no està segur.
Hi ha un llenguatge i una forma de comunicar-nos amb cada persona en particular i no sempre encertem. És més, moltes vegades l’enfanguem i, si no ens n’adonem, continuarem fent-ho. Per això cal ser humils.
Per això, Alfred Rubio de Castarlenas ens proposa dedicar un temps, tant de bo unes hores al dia, a revisar les nostres actituds, les nostres respostes, i escoltar-nos a nosaltres mateixos. Valorar les nostres respostes, contemplar-les i veure ens quins aspectes les podem millorar, que és el que ens dinamitza i ens impulsa a caminar.
Aquestes estones diàries de soledat i silenci ens ajuden a veure la nostra realitat i a descobrir quines són les evidències que ens queden amagades, i ens porten a repetir una vegada i una altra els mateixos errors, i en els mateixos desencerts, i també ens ajuden a veure com podrem superar-los. Aquests minuts, aquestes hores de soledat i silenci, ens ajudarien a deixar enrere les nostres pors paralitzants i a caminar, encara més, volar per aconseguir els nostres somnis, els possibles i reals.
Veure la realitat, posar-nos-hi dintre, i des de les seves evidències reprendre el nostre camí, sense pors ni temors als desencerts, acceptant-los quan arriben i remuntant amb més encerts.
* L’autora és filòsofa i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
