Quan una ciutat porta 40 anys governada pel mateix partit, quan una ciutat ha basat el seu desenvolupament en el creixement demogràfic i no en les dinàmiques internes i els potencials del seu teixit ciutadà i associatiu, arriba un moment on tothom crida la paraula: canvi! I no demanen que la ciutat canviï, perquè la ciutat ja és. La ciutat d’avui ja ens fa evident la Terrassa futura, amb tots els seus potencials, les seves tendències i contradiccions, les seves resistències al canvi, de les idees i dels actors emergents. La ciutat d’avui ens anuncia la ciutat del demà. El que es reclama és un canvi en la gestió política d’una ciutat amb un potencial pendent de ser emprat.
Comencem el compte enrere. Som a un any de les properes eleccions municipals. Som la tercera ciutat en nombre d’habitants, però sobretot tenim una història i un entramat social que donen bona mostra de la realitat, les complexitats i les possibilitats d’un país del qual no només no vivim deslligats, sinó del qual som actors protagonistes.
Durant aquesta legislatura la nostra ciutat ha viscut les manifestacions i expressions de ciutadania més multitudinàries de la seva història. I no ens referim només al 3 d’octubre, quan més de 25.000 persones van omplir el centre de la ciutat a favor de la democràcia i en contra de la violència policial durant el referèndum. Parlem de la mateixa organització de l’1 d’octubre, parlem de la manifestació a favor de la gestió pública de l’aigua, parlem de l’èxit inqüestionable de la vaga feminista a la nostra ciutat, parlem de la PAH, parlem d’un moviment pensionista alçat i reivindicatiu que setmana rere setmana omple el Raval reclamant uns drets que no són el seu present sinó el nostre futur.
Terrassa s’ha distingit històricament per ser una ciutat on l’associacionisme i els moviments de base han aixecat la cultura, han teixit els barris, han defensat els drets dels treballadors i les treballadores. Una ciutat on, també, com no, hi ha hagut emprenedoria, des de la base del comerç de proximitat fins a la gran empresa. Realitats lligades entre si on la política del postfranquisme, representant el vot progressista i d’esquerres d’una majoria de la ciutadania, va decidir jugar un paper de gestor, establint pactes d’entesa que han mantingut l’evolució d’aquesta ciutat, amb perspectives de sumar diferents visions complementàries.
Des de la ciutadania, molts cops gairebé de forma instintiva, es feia i teixia ciutat. Des de les "elits" locals, per entendre’ns, es donava a la ciutat. Com aquell que vol donar un petó en comptes de fer-lo. Tot parteix de l’amor, però quan els petons es fan es comparteixen i quan es donen només es té en compte la visió de l’enamorat que els entrega. I a l’Ajuntament, si em permeteu l’ensucrada, aquí li toca jugar el paper de Cupido, potenciant i gestionant l’amor sota un projecte compartit i polítiques que afavoreixen el que la pròpia societat aporta. Una visió que fa unes dècades podia acostar-se al concepte de fer ciutat, però que s’ha anat desdibuixant i esmorteint, com aquell que confia que els amors es fan sols i on el PSC ho donava tot per fet: fins i tot els vots. I el paradigma de la ciutat ha canviat fins a descol·locar-los.
La crisi econòmica hi va jugar un paper important. La gestió davant l’estretor és extremadament complexa, però va evidenciar les mancances d’una política que havia donat les coses per fetes. Ho van intentar salvar amb política de cara amable i inauguració de barberies, mentre la gestió tècnica de l’Ajuntament s’escarrassava a cobrir les necessitats bàsiques d’una ciutat on calia construir i no només tapar forats. Per sort, l’amor a aquesta ciutat cerca les seves pròpies vies. I la ciutadania terrassenca ha demostrat tenir més esperança i convicció en la ciutat que el propi executiu. De fet, com a partit polític, hem d’admetre que la denortada de l’executiu municipal socialista (i fins fa poc també convergent) ens ha permès que, fins i tot exercint com a oposició a l’Ajuntament, poder incidir durant aquesta legislatura en les polítiques públiques i la construcció d’un projecte de futur per a aquesta ciutat. Durant aquests tres anys s’ha pogut tirar endavant una aposta per la gestió directa del servei de l’aigua (sumant un PSC que no ho portava al seu programa electoral), s’ha pogut imposar contingut als pressupostos, hem aportat com ERC-MES la necessitat d’actualitzar les polítiques socials, parlar i molt d’educació, compromís de desenvolupar nous plans d’equipaments o noves polítiques de subvencions per a entitats… Fins i tot, quan les pròpies incongruències democràtiques del govern van provocar la major crisi institucional viscuda mai en aquesta ciutat, malgrat no aconseguir el canvi polític, hem treballat des de l’oposició perquè l’Ajuntament no quedés bloquejat.
I des del carrer? Des del carrer una ciutadania ens demostra que aquesta ciutat està activa i té molt per aportar. Ha passat el moment on alguns donaven a la ciutat, perquè les noves elits de Terrassa, el nou terrassenquisme, està en les persones que entenen el "fem ciutat" en plural. És això el que ha de portar el canvi polític a l’Ajuntament de Terrassa, perquè als carrers ja hi és.
La millor manera de guanyar la ciutat és pensar, imaginar i construir entre totes i tots el millor projecte possible per a Terrassa i apel·lar tothom que se l’estimi, se’l faci seu i ajudi a construir-lo i a defensar-lo. Haurà de ser un projecte republicà, obert a tothom. Un projecte guanyador al servei del país, on la ciutat i la seva gent en siguin actors protagonistes. Volem treballar en la línia d’impulsar polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en la sostenibilitat i en la identitat municipal i de país. Un projecte que no ha de ser a la contra de res ni de ningú ni supeditat només a l’agenda nacional. Un projecte on els valors republicans representen la concepció d’una societat moderna, culta i igualitària en drets i deures. Un projecte capaç de seduir els que viuen pendents de la política local, de la política del país i dels que no viuen pendents de la política però que, sense saber-ho, fan política cada dia en imaginar com els agradaria que fos la seva ciutat.
* L’autor és portaveu del GM d’ERC-MES
