Entrevistant a un alt directiu d’una empresa líder, aquesta setmana, sorgeixen algunes frases impactants: "sempre queda alguna cosa per a fer"; a la nostra empresa "el que és més estable és el canvi". Aquesta visió il•lustra clarament l’aposta per treballar sense parar en l’enfocament al client tenint cura en què totes les parts implicades estiguin satisfetes: en l’àmbit laboral, social, de proveïment i finalment amb resultats econòmics satisfactoris. En canvi, quan una empresa està cotitzada a la borsa, el valor que se li dóna, està basat en criteris financers que els algoritmes matemàtics processen segons els interessos dels inversors i de l’estat de les valoracions de les altres empreses participants en el mercat financer, així com de la conjuntura econòmica del moment liderada per les polítiques fiscals i monetàries que les corresponents autoritats van posant en pràctica. Per tant, en aquest cas, la valoració de l’empresa no depèn exclusivament de la seva capacitat productiva o enfocament al client o eficiència, sinó d’elements externs. Aquests elements són els que han ajudat l’empresa a obtenir finançament pel seu creixement i alhora són els que marquen les polítiques per l’obtenció de resultats que afavoreixin l’augment de la cotització a la borsa. Els gestors de les empreses cotitzades tenen per l’ull ficat a la satisfacció a l’inversor com a objectiu primari i no com a resultat dels esforços per a satisfer el client, el treballador, el proveïdor o la societat.
Ens podem preguntar com aplicar les frases "queda molt per fer" i "el que és més estable és el canvi" a l’economia, i com els agents, governs, empreses, ciutadania individualment i organitzada tenen com a reptes en el món actual. La ciència econòmica que s’ensenya i aprèn a les facultats d’economia, facilita una manera de pensar basada en models. Aquests models han de ser rellevants en el món actual, i des del 2008, s’enforteixen els dubtes sobre els models clàssics. Sostenir l’anàlisi econòmica en l’explicació de la generació de la riquesa i el seu creixement, és clarament insuficient. Els termes com la desigualtat, la sostenibilitat, la distribució de la riquesa, … tenen cada vegada més importància i avui en dia la crisi i la desigualtat de la recuperació, han disparat el volum d’alternatives que proposen els economistes menys anquilosats als estudis tradicionals. L’economia està vinculada a la societat i al medi ambient i el problema malt resolt ja no és el creixement i l’eficiència sinó la desigualtat en el repartiment de la riquesa.
En aquest context sorgeix amb força l’economista Kate Raworth, autora de llibre "Doughnut econòmics" que encara no he vist traduït al català, en el que l’autora formula noves vies d’anàlisi econòmica incloent la lluita per la desigualtat i el canvi climàtic. El seu model demana un desenvolupament industrial contra la degradació mediambiental. Tot que sigui relativament fàcil deixar de tenir el creixement del PIB com un objectiu econòmic, resultarà molt més difícil superar la nostra addició a ell. La prosperitat no vol dir creixement i per això el PIB no és un bon indicador.
La teoria del Donut mostra una nova manera de veure l’economia. A l’interior hi ha les deficiències socials i les necessitats bàsiques en el benestar humà, com l’alimentació, l’educació i l’habitatge. A la capa superior es troba el sostre ecològic en què es pressiona per sobre de les seves capacitats als sistemes de vida de la Terra, amb les conseqüències de canvi climàtic, l’acidificació oceànica i la contaminació química.
Però entre aquestes dues es troba un lloc dolç -de forma de donut- que és un espai ecològicament segur i socialment just per a la humanitat. La tasca del segle XXI no té precedents: portar tota la humanitat a aquest espai segur i just.
L’anell interior del Donut -la seva base social- estableix els fonaments de la vida que s’han de treballar. Aquests 12 conceptes bàsics inclouen: menjar suficient; aigua neta i sanejament decent; accés a l’energia i instal•lacions de cuina neta; accés a l’educació i a la salut; un ingrés mínim i un treball decent; i accés a xarxes d’informació i xarxes de suport social. A més, demana que s’aconsegueixin aquests amb igualtat de gènere, equitat social, veu política i pau i justícia.
*L’autor és economista i profesor UAB
gabriel izard@uab.cat
