El debat sobre l’existència i veracitat del màster de la senyora Cifuentes ens ha portat d’inesperat retruc a una veritable allau de canvis i modificacions en la trajectòria curricular i professional de molta gent. Ningú es podia imaginar amb quina generositat hom havia farcit de titulacions, cursos i estudis de postgrau la seva carta de presentació. De cop i volta ha desaparegut una llicenciatura o l’estada en una universitat estrangera que s’ha vist modificada per un curset d’estiu ben a la vora de casa. El nombre de casos i exemples ha estat impressionant i això ens fa sospitar amb molts altres, coneguts o no, que romanen ocults i/o alterats a la xarxa i en qualsevol taula d’un despatx professional.
L’acció d’inflar un currículum ja té molts anys d’història per la mateixa i trista tradició de dir la veritat a mitges i festejar amb aquelles mentides que es consideren poc perjudicials i perverses. És com fer trampes al solitari. Si canvio el nom, tindré més possibilitats. L’afany per aconseguir una feina porta a escriure alguna cosa que no és del tot certa o a posar/trastocar aspectes de la vida personal o laboral per veure si augmenten les oportunitats. D’aquesta manera ens podríem trobar que escombrar un immoble es substitueix per responsable de manteniment i passar unes hores a l’esplai es tradueix per expert en oci i activitats de lleure juvenil. No cal dir que una altra tendència habitual és el retoc en les capacitats i coneixements d’idiomes. No sé per què la llengua italiana s’emporta la pitjor part ja que tothom l’entén, la llegeix i la parla quan es tracta d’un idioma amb un destacat nivell de complicació gens envejable al d’altres llengües. El candidat sembla dominar pel cap baix tres o quatre idiomes i no es frena en la seva presumpció. Llegeix, escriu, parla i el que faci falta.
Aquest primer nivell de manipulació forma part del joc habitual de la nostra quotidianitat tot pensant que les probabilitats d’aconseguir un lloc de treball estaran més o quasi garantides. Què passaria si algú es presentés davant l’omnipotent cap de recursos humans i li digués que no té res i no ha fet mai res de bo al llarg de la seva vida. No té color ni cap possibilitat. També pot passar i ha succeït que el que contracta sigui un altre embaucador i li facin gols des de totes les distàncies i estils. D’això, en diríem cretinisme recíproc. Tot és prou curiós i també prou trist. Els que han tret de cop i volta títols i càrrecs del seu currículum obren la porta de la malfiança perpètua i de pensar què deuen haver fet al llarg de la seva vida, amb la seva feina i amb la gent que els envolta i estima. Recordo el cas d’una noia que va conviure molts anys amb la seva parella convençuda que era metge i no havia passat del primer curs. L’amor és cec i sovint emmanillat. Personalment no em puc fiar de qui diu que és pedagog, enginyer o arquitecte i només ha conegut el bar de la facultat. No sé si podem establir graus o nivells d’engany però de ben segur que el regust és del tot trist i desagradable.
