Fa de bon sentir que s’iniciï una reflexió estratègica sobre el futur de la ciutat. Una ciutat de 215.000 habitants no pot ser que viatgi sense carta de navegar, com ha fet els darrers anys. Una manca de direcció clara que, entre d’altres raons, explica per què a les eleccions de 2015 els terrassencs vam votar en funció de debats que es produïen fora de la ciutat i no com ja he sostingut en altres ocasions, amb criteris locals. I per això els debats municipals han estat condicionats per uns equilibris polítics que miraven més enfora que endins. El 2019 aniria bé que, sense oblidar el context general, els terrassencs poguéssim tornar a votar entre diferents projectes de ciutat.
Tanmateix, i tal com ha dit Xavier Matilla, cap de l’oposició municipal, que la reflexió estratègica l’hagin pactat només entre el PSC i Terrassa en Comú, sona estrany. Si la idea és que ha de ser una reflexió d’esquerres, és obvi que hi falta ERC. Si és una reflexió de ciutat, hi falten tots els altres partits. Si es tracta de disposar d’informació contrastada, amb l’encàrrec del govern a l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans n’hi hauria hagut prou. I si vol ser una reflexió independent, el millor hauria esta crear una comissió independent, dirigida per un expert en plans estratègics, i no un acord entre dos partits que, per cert, fins ara s’han dit de tot. Per tant, com diu Matilla, s’haurà d’explicar bé perquè, de moment, no s’acaba d’entendre.
En qualsevol cas, el que em sembla clar és que la fragmentació actual de la representació política a l’Ajuntament de Terrassa no s’explica per l’existència de projectes diferenciats de ciutat sinó per la diversitat de partits que van entrar en el joc electoral, al marge de les diverses concepcions i models de ciutat, si és que en tenien cap. Això porta a una dinàmica política grotesca: la necessitat de marcar diferències en qüestions menors, sovint irrellevants, per tal de fer-se notar. És a dir, la diversitat de models –dit exageradament- és resultat no tant d’una reflexió sobre la ciutat sinó de la lògica partidista que obliga a estar pensant en què es pot entrebancar l’acció del govern o en què es pot desacreditar l’adversari a l’oposició.
Així doncs, amb matisacions, què hi poden haver a Terrassa, dos, tres models de ciutat, tirant llarg? Entre els que per principis ho privatitzarien tot, els que per ideologia tot ho municipalitzarien i els que farien números per decidir què es municipalitza i on és millor buscar acords público-privats, hi ha gaire més opcions? Entre els que confien en la iniciativa dels actors socials, en la societat civil, i els que sempre en desconfien i ho voldrien controlar tot des del sector públic, hi ha gaire mitges tintes? Entre tenir una llista de regidors que hagin demostrat la seva vinculació de servei a la ciutat, o tenir-la amb desconeguts afegits a última hora, hi ha punts intermedis? Entre tenir un equip de gestió competent amb càrrecs guanyats per mèrit, o tenir equips plens de professionals els mèrits dels quals és ser del partit guanyador, hi ha massa més criteris a considerar?
Sigui com sigui, i en relació a la nova reflexió estratègica, em permeto un consell d’aquells que ningú no et demana: que es tinguin en consideració –si queda algú que els ho pugui recordar- les experiències anteriors, amb els seus èxits i fracassos. Més que res, per no acabar en allò del “molt soroll per no res”.
