En ocasions les relacions sentimentals dels éssers humans no se saben gestionar i acaben en violència. La manca de gestió de les emocions parteix de la soledat de l’individu enfront de la realitat. Això és el que passa als protagonistes de "Sol solet" (1905), el drama d’Àngel Guimerà (1845-1924) que ha rescatat del bagul de l’oblit Carlota Subirós. L’obra no es representa des de 1904.
Hi ha dues formes d’enfrontar-se a un clàssic, la primera és fent un treball d’arqueòleg i tornant a posar en escena l’obra tal com es representava en temps de l’autor i la segona fent una lectura profunda del text i buscant l’essència de l’obra per posar-la al dia enriquint el significat de la peça. La directora de l’espectacle que es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya aposta per la dificultat que és donar a l’obra la modernitat que amaga. Per començar ha col·locat dos personatges nous: la llum i l’ombra per focalitzar l’acció en els personatges femenins del drama costumista amb ressons de "Terra baixa".
"Sol solet" no és una obra infantil, molt al contrari. Narra el triangle sentimental entre un home jugador i dominant i un home solitari. Els diàlegs dels personatges es repeteixen com un eco poètic en un espai buit pel qual es mou un món d’homes. John (Javier Beltrán) és un orfe solitari que cerca refugi a l’hostal pobre, que aprecia la família perquè mai n’ha tingut una, on viuen una matriarca, Gaetana (Mercè Arànega), amb els seus dos fills ben diferents, d’una banda la figura de l’hereu, Hipòlit (Roger Casamajor), i Bernabé, que s’enrola en vaixells per guanyar-se la vida (Ramon Pujol) i la seva neboda Munda (Laura Aubert) i un visitant habitual de l’hostal de negocis tèrbols (Oriol Genís).
Estem en un món dominat per homes on Gaetana i Munda són les víctimes de l’enveja, del joc, de l’odi, de la gelosia i de la traïció. Hi ha un destí fatal en aquesta tragèdia que marca les cartes des del principi.
El treball de Carlota Subirós consisteix a establir a l’escenari un exercici d’estranyament que va del so del piano a les accions que es diuen que es fan però que ningú fa com menjar o beure, un escenari buit amb un puntual sobre el centre que brilla o s’enfosqueix com un eclipsi de lluna i, el més important, el cos dels actors amb les mans enganxades a la cintura caigudes sense força, només quan la intensitat de l’acció ho requereix utilitzen els braços seguint la idea del cos poètic de Jacques Lecoq, a ulls de l’espectador resulta sorprenent la postura corporal dels actors.
Un altre dels elements poderosos que fan de la versió un exercici de modernitat és el vestuari i la posada en escena. "Sol solet" és un sòlid producte, una d’aquestes posades en escena que justifiquen l’existència d’un teatre públic, el Teatre Nacional de Catalunya, que ha de sostenir una de les seves raons d’existència en la recuperació de les obres perdu- des o oblidades d’aquests autors que apareixen en els llibres d’història de la literatura catalana.
