Reconec haver arribat a una edat en què estic de tornada de moltes coses. És el que jo batejaria com l’època del "desaprenentatge". Vaig ésser educat en la teoria que gairebé tot estava prohibit. Estava limitat per moltes coses i se m’obligava a mantenir uns compromisos que sovint potser no podia entendre. Estava cridat a ésser el millor en tot. Potser per això cada cop em plantejo menys coses i, sens dubte, no en necessito tantes. Em conformo amb moments per mi, de conversa amb amics, de mostrar-me crític amb un entorn que sovint no m’agrada. Penso que massa gent viu immersa al món de la mediocritat. Això no m’agrada. M’interessa llegir, escriure, sentir música, fer un tomb, fer un viatge, conèixer coses noves i "passar" de criteris absurds i qüestionables. És el que hi ha. "C’est la vie!"
Interpreto la responsabilitat de manera diferent a com es veia mig segle enrere. Crec haver acumulat prou experiència, la qual cosa em dóna peu a poder ésser exigent. Àdhuc a somiar en quelcom que abans semblava utòpic. Si m’equivoco, me’n penediré. No passa res. Sense ésser presumit, penso haver fet les coses de la millor manera possible. Com deia sant Pau en una de les seves epístoles, crec haver desenvolupat un bon combat. Si fa no fa -potser no sóc pas jo qui ho hauria de dir- em considero persona normal, havent deixat alguna empremta per on he passat. Per tant, procuro tornar-me un xic més egoista. Si em puc permetre una estona de gaudi, no faig pas cap mal a ningú. Tan sols es tracta que estimo la vida i no la voldria perdre. Els trepants per tal que tot rutlli ja no em corresponen a mi.
Aquesta reflexió m’interpel·la i neguiteja. Sobretot quan em toca assistir -sense ésser plat de bon gust- al comiat d’algun conegut. És llavors que descobreixo que el meu camí va arribant a terme. El passat ja no el bescanviaré. El que he fet -bé o malament- allí queda. Passant-me comptes jo mateix, no en trauré res atonyinant-me. Al cap i a la fi, l’experiència del pas per aquesta vida té data de caducitat. Els qui estimo es quedaran ací, tant si hi sóc com si no. Si ho volen, ells seran responsables de mantenir viva la flama del meu record. La claror de la meva mirada i el batec del meu cor… A partir d’aquesta tessitura, ja està tot dit. Creuo els dits i toco fusta.
