Aquest diari va publicar el proppassat 7 d’abril un article del sociòleg Salvador Cardús en què reflexionava segons la seva visió sobre "la majoria de representacions de l’experiència de fe que es fan durant la Setmana Santa".
Com a prevere que també acompanya aquestes experiències de fe m’he sentit interpel·lat per les seves opinions. Potser cal explicar més detingudament el que són, per evitar malentesos o desqualificacions. Val a dir d’entrada que l’expressió de la fe té manifestacions diverses (de fet ell mateix en fa referència en el seu article) i no crec que s’hagin de contraposar mai com a excloents, ans al contrari, les hem de veure com a integradores d’un fet transversal que afecta l’ésser humà.
En el seu article afirma que "la barroca imatgeria religiosa utilitzada per expressar la dimensió més patètica i morbosa de la mort de Crist… queda als antípodes del que puc entendre com a expressió de la fe cristiana". Em ve a la memòria una expressió manllevada de l’evangeli: qui ho entengui tot i correctament que tiri la primera pedra. Potser sóc jo que estic als antípodes, però és ben cert que ningú celebra el dolor pel dolor. En la processó hom mira el dolor de Crist perquè en aquest dolor hi ha gravada la Pasqua. I a més esdevé una resposta al sofriment de cadascú. La Resurrecció no esborra els estigmes de mort de Crist ni tampoc l’amaga. La bona gent que participa en les processons, gent senzilla, experimenta esperança i consol, emoció i proximitat, dolor i joia. I això ho sent gent de tota mena, edat i condició, en una manifestació ben transversal de la fe.
Més endavant, en l’esmentat article es diu que "els passos, les vestes, els ciris, les cadenes, els estendards, els crits i gemecs, les bandes… un espectacle d’emocions que és absolutament estrany a la manera com puc acostar-me al misteri de la Pasqua". Els passos en aquestes processons enlairen una imatge venerada i admirada. Els "costaleros" devots del Crist i la Verge són homes i dones, treballadors i aturats joves i menys joves, i no pas gent gran; tenen l’art de donar vida, cerimònia i unció al caminar del pas, perquè senten que Crist és qui dóna la Vida. Les vestes i els hàbits es porten per fer ben palès que el centre no som nosaltres sinó el Senyor i per això vesteixen hàbit per sentir-se germans i germanes en Crist. Els ciris es converteixen en llum per sentir llum en la fosca nit; per cert les cadenes no hi són; els estendards són l’emblema d’una fraternitat que vol caminar amb Crist i la Verge. Caminen perquè esperen, van més enllà del que humanament es pot esperar i, sobretot, es saben acompanyats pel Cautivo, el Nazareno, la Virgen de las Angustias. I si ens hi fixem no criden, no gemeguen, resen des de l’emoció, en el fons deixen que l’ànima digui el que sent. Finalment, la "saeta" és l’antiga nana magribí que l’art andalús ha fet oració.
En un altre paràgraf he trobat la següent afirmació: "Tampoc no puc entendre aquesta insistència a ocupar l’espai secular -en alguns casos, a tornar-lo quan ja l’havíem deixat en pau". Aquestes expressions legítimes de la fe ens porten a pensar en el carrer i la gent, els carrers i el poble. D’alguna manera recorda l’entrada de Jesús a Jerusalem, segons els relats evangèlics. Aleshores era la gent en munió que feien festa, i també en el camí de la Creu cap al Gòlgota molta gent envoltava Jesús, i el van crucificar i la gent també hi era, tant els que en feien mofa, i els botxins, i la bona gent, les dones, la Mare de Déu, algun deixeble. Tot i això els incondicionals estaven esporuguits i amagats. I és que Jesús va omplir els carrers, l’espai secular. I els carrers són cosa de la gent i del poble, i en el carrer tots som persones, gent i poble.
Finalment llegeixo: "El fet que una part de la institució eclesial s’aferri a aquestes tradicions demostra fins a quin punt està en retirada i és incapaç d’entendre i dialogar amb el món actual. La folklorització de les manifestacions de religiositat, convertides en l’espectacle d’un museu d’etnologia, són l’expressió més clara de l’esclerotització d’una institució disposada a desaparèixer abans que canviar". A l’evangeli el mateix Jesús recorda que estem en el món però no som del món. En aquest món hi ha tots els poders, els fariseus i els zelotes, els herodians i els saduceus, els romans i el poble que cridava; "Crucifiqueu-lo".
L’Església, tota ella, està en el món, submergida en les diverses realitats, participant-hi, dialogant-hi. Però no es queda només en això, va més enllà.
Perquè el poder religiós, el poder militar, el poder polític, el poder dels alliberadors, tots ells van convergir en la mateixa direcció: la Mort de l’Innocent, del Redemptor, del que dóna la Vida.
Reflexionar sobre les diverses manifestacions de la fe és com un misteri, i aquest Misteri m’imposa un silenci i un respecte, i no crec que la mesura purament humana encerti el temps, el sentit i la reflexió sobre el progrés del temps amb Déu. I cada gest i cada celebració de cada església són com un veritable patrimoni del Senyor de la història, del qual expressem que ens ha ensenyat el camí per anar cap al Pare, des de l’estimació i l’entrega.
