El passat dia 1 de març es va presentar la Carta Placuit Deo de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, publicada amb aprovació del papa Francesc en la festa de la Càtedra de Sant Pere. Es tracta d’un document escrit als bisbes de l’Església catòlica i, més en general, a tots els fidels, sobre alguns aspectes de la salvació cristiana que tal com assenyala el text “avui dia poden ser difícils de comprendre degut a les transformacions culturals recents”. Ens podem preguntar el perquè d’aquesta carta i el perquè es publica en aquest moment. Convé recordar que el papa Francesc, en el seu magisteri ordinari, sovint es refereix a dues tendències que s’assemblen en alguns aspectes a dos errors doctrinals antics: el pelagianisme i el gnosticisme.
Per al “neopelagianisme”, l’individu, radicalment autònom, pretén salvar-se ell mateix sense reconèixer que en el més profund del seu ésser depèn de Déu i dels altres, mentre que el “neognosticisme” presenta una salvació purament interior, tancada en el subjectivisme, que consisteix a elevar-se “amb l’intel·lecte fins als misteris de la divinitat desconeguda”. Amb la carta es respon a aquestes dues tendències reduccionistes que amenacen el cristianisme actual i es reafirma que la salvació es rep a través de la nostra unió amb Crist. La fe en Crist ens ensenya que res del que ha estat creat pot satisfer del tot l’home perquè “Déu ens ha destinat a la comunió amb Ell i el nostre cor estarà inquiet fins que no reposi en Ell”, com ho escriu sant Agustí. Pel que fa a les antigues doctrines gnòstiques, la salvació que la fe ens anuncia “no concerneix només a la nostra interioritat, sinó al nostre ésser integral”. És la persona completa la que ha estat creada a imatge i semblança de Déu, i està cridada a viure en comunió amb Ell.
La Bona Nova de la salvació té un nom i un rostre concret: Jesucrist, Fill de Déu, salvador. L’essència del cristianisme és la persona de Crist i la vida cristiana arrenca d’un encontre amb Ell en què té lloc la revelació plena i definitiva de Déu; per això “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva” (Benet XVI, “Deus caritas est”, n.1). El Fill de Déu, redemptor de l’home i del món, concebut per obra i gràcia de l’Esperit Sant i nascut de Maria Verge, que “amb la seva encarnació s’ha unit, en certa manera, amb tots els homes. Treballà amb mans d’home, pensà amb intel·ligència d’home, obrà amb voluntat d’home, estimà amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va fer veritablement un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat” (“Gaudium et Spes”, 22).
El Misteri Pasqual de la seva mort en creu i de la seva resurrecció està al centre de la Bona Nova. La mort en la creu no és un fet aïllat, és la culminació de la seva existència, tota ella salvífica; és el gest suprem de la intervenció salvadora de Déu i de l’oferiment de la seva gràcia a la humanitat, és un acte d’amor immens. Podem repetir amb sant Pau: “El Fill de Déu m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi” (Gal 2,20). Però la vida de Crist, entregada per amor fins a la mort, no acaba en la creu. Ressuscitat pel Pare, arriba fins a nosaltres com a principi i fonament de la nostra pròpia resurrecció. A Jesús, Déu l’ha exalçat com a cap i salvador (cf. Fets 5,31). Des de Crist ressuscitat se’ns revela el futur de plenitud que l’home pot esperar i la garantia última davant el fracàs, la injustícia i la mort; Ell és l’esperança de la humanitat.
* L’autor és bisbe de Terrassa
