Si alguna cosa posa realment en qüestió -i en contradicció- la meva vinculació amb l’Església catòlica són la majoria de representacions de l’experiència de la fe que es fan durant la Setmana Santa. La barroca imatgeria religiosa utilitzada per expressar la dimensió més patètica i morbosa de la mort de Crist i el dolor de tota la resta de personatges que l’acompanyen, sense voler-ne discutir ara el valor artístic o el gust estètic, queden als antípodes del que puc entendre com a expressió de la fe cristiana.
El mateix penso de les processons: els passos, les vestes, els ciris, les cadenes, els estendards, els crits i gemecs, les bandes i les seves músiques… apunten a un espectacle d’emocions que és absolutament estrany a la manera com puc acostar-me al misteri de la Pasqua i el seu significat religiós, ja prou dificultós. Tampoc no puc entendre aquesta insistència a ocupar l’espai secular -en alguns casos, a tornar-lo a ocupar quan ja l’havíem deixat en pau- per mostrar, precisament, la dimensió més cruenta i sangonosa de l’experiència de la fe. Tinc el convenciment que l’efecte que produeix no pot ser altre que, en lloc d’apropar-la, l’acabar d’allunyar la gent del veritable esperit evangèlic. I, és clar, si m’hi afegiu uns quants legionaris cantant "Soy el novio de la muerte", llavors la situació ja em sembla d’una total obscenitat cristiana.
Vull deixar ben clar que no parlo del que en podríem dir l’expressió d’una cultura popular arrelada de manera diversa al territori. Ni, com deia abans, dels gustos estètics. Les cultures populars sempre són difícils de pair pels que no els són pròpies. Una amiga solia dir, amb una fina ironia, que "de tradicions populars, que cadascú s’aguanti les seves". I no faré judicis sobre la persistència d’aquestes tradicions, ara que s’hi ha vist un reclam turístic de primer ordre.
Però si parlem de com fer accessible un sentiment religiós a les noves generacions, de com transmetre’l, de quins valors que es volen associar al cristianisme, estic convençut que la mena de cultura popular de la Setmana Santa de què parlava abans n’accentua la distància i afavoreix el trencament amb el que hauria de ser una relectura actual del missatge evangèlic. I el fet que una part de la institució eclesial s’aferri a aquestes tradicions demostra fins a quin punt està en retirada i és incapaç d’entendre i dialogar amb el món actual. La folklorització de les manifestacions de religiositat, convertides en l’espectacle propi d’un museu d’etnologia, són l’expressió més clara de l’esclerotització d’una institució disposada a desaparèixer abans que a canviar.
He dit que, afortunadament, no tota l’Església catòlica segueix aquest patró. I allò que ara és vist amb desconfiança, i fins i tot rebutjat per la jerarquia eclesial, no en tinc cap dubte, és la llavor del que romandrà quan tota l’actual parafernàlia institucional hagi desaparegut. La senzillesa -gairebé es podria dir pobresa- d’una celebració de la Pasqua com la que vaig tenir la fortuna de viure a la parròquia de Sant Josep transmetia tota la força del que acabarà sent el veritable futur d’un món que, d’altra manera, no li quedaria ni mitja generació de vida. I, no puc deixar de dir-ho, quina brutal diferència amb la proposta que ens va fer l’Església Evangèlica Unida la vigília de Rams amb el concert de The Bobbys Lewis Ensemble al Centre Cultural. Els poses al costat de les processons, i saps perfectament qui sap convidar a la pregària i qui te n’aparta; qui apunta al futur i qui al passat.
