Des de l’antigor diferents cultures ens han tramès imatges del Paradís, somnis de vergers i d’illes de pau. Dins del Paradís hi ha harmonia, pau, serenor, so del silenci, plaer, plenitud, vida. Fora del Paradís, en canvi, hi ha caos, violència, inquietud, soroll, dolor, mort. Segurament aquests jardins no han existit mai i siguin només expressió de nostàlgia del ventre matern o projecció del desig d’anar més enllà de les possibilitats de la condició humana, limitada i efímera. Tanmateix, han servit perquè l’ésser humà, davant del mal, el dolor físic i el sofriment psíquic que experimenta en la vida, hagi intentat crear metafòricament altres menes de jardins, que ajudin a viure bé. Un d’aquests intents és el jardí d’Epicur (s. IV a. C.). Per a aquest filòsof és bo que l’home es cultivi a si mateix, que esdevingui el seu propi jardí, i que, prop d’olorosos arbres fruiters, plantes comestibles i sanes hortalisses, aprengui a gaudir dels plaers quotidians que ens depara una vida senzilla.
Allò que ofereix aquest "jardí" és una comunitat electiva, un estil de vida. Epicur està més ocupat a canviar-se a si mateix que no pas a canviar el món. Proposa un model d’allò que podria ser un individu, una comunitat, un poble o una ciutat. Epicur constitueix una comunitat igualitària, en la qual els homes tenen el mateix valor que les dones, els esclaus, el mateix que els homes lliures. Allò que regeix el jardí és l’acord. L’hedonisme en el jardí o en qualsevol altre lloc requereix aquesta condició prèvia: que s’anunciïn les intencions, que s’estableixin conjuntament les regles de joc i es decideixi després obeir-les. L’acord pres ha fet possible la comunitat, el segell de la qual és l’amistat -la "philia". El valor de l’amista rau en les magnífiques potencialitats que suposa: alegria, interès ben entès, prodigalitat afectiva compartida, reducció de la solitud en què tothom viu. "L’amistat, com l’hort, és un plaer com les flors i quelcom útil com la producció d’aliments", afirmà el filòsof grec.
Epicur observà que, de totes les coses que ens dóna la vida perquè siguem feliços, la millor, amb diferència, és l’amistat. En percebre aquesta necessitat latent nostra, comprengué que un grapat d’amics de debò podia proporcionar-nos l’estima i el respecte que cap fortuna no ens podria donar. En efecte, els amics no solament s’entenen, sinó que s’ajuden en les seves necessitats. Enfront del cultiu del consumisme, dels desitjos que no són ni naturals ni necessaris, el pensament d’Epicur beslluma un altre horitzó: la solidaritat.
La comunitat d’Epicur descobrí que treballar al jardí era un aliment per a la reflexió. Ell i els seus amics estaven ocupats a aprendre a examinar els sofriments causats pel temor als déus, per la mort i pel dolor. Critiquen la religió tot i fent patent que la creença en els déus és una font de temors i que la religió és emprada com a element repressiu. La por a la mort té un doble origen: el fet de pensar en la mort i la creença en el més enllà -món de premis i de càstigs-, l’existència del qual neguen. Molts pensadors d’aquell temps havien fet de la mort un tema central. Per exemple, Sòcrates digué que "filosofar és aprendre a morir". Per a Epicur, en canvi, filosofar és aprendre a viure. Experimenten que la font de les nostres misèries no és el cos, sinó l’impuls incontrolable de la nostra ment: els desitjos incontrolats que ens fan infeliços.
Cal assenyalar els patrons de conducta del jardí epicuri: reducció dels desitjos, lectura ascètica del plaer, pràctica de la moderació, frugalitat, austeritat voluntària.
L’objectiu d’aquests ensenyaments i del control dels desitjos és assolir la tranquil·litat d’ànim -esdevenir el propi jardí, la qual cosa implica el rebuig del dolor i la lluita contra el sofriment. L’hedonisme epicuri -la teoria de la felicitat- és intransigència implacable davant d’allò perjudicial per al cos i per a la ment, ja que la felicitat no es troba tant en l’obtenció del plaer com en l’absència del dolor.
* L’autor és filòsof
