Encara que, de moviments migratoris, n’hi ha hagut en tota la història de la humanitat i barreja entre cultures de divers origen també, no hi ha dubte que el mestissatge a escala planetària -com assegura l’historiador francès Serge Gruzinski- s’inicia amb la conquesta ibèrica d’Amèrica en el segle XVI. Avui dia, aquesta realitat, junt amb l’acceleració de l’avenç tecnològic i la globalització, tan de moda, és un dels signes inequívocs que caracteritzen el segle actual.
L’universalisme de la interculturalitat contemporània té dues vies: és planetari per la magnitud i diversitat dels moviments migratoris i les barreges que s’estan produint, i és també universal per l’esperit i la ment oberts que ens exigeix a tots. Ja no estem nosaltres sols en una bombolla de realitat, som una amalgama de realitats que han produït una vertadera barreja planetària.
Però no només es tracta de la barreja consanguínia que es produeix en les unions de persones de diferents cultures; hi ha una barreja molt més subtil i imperceptible: una hibridació de costums, maneres de veure el món, estils, idees, etcètera. Hibridació que no es pot aturar. El nostre planeta ja és mestís: Alemanya té vuit milions d’immigrants (el 8% de la població total), França té quatre milions de musulmans, trenta-sis milions de persones parlen castellà als Estats Units i la música més popular de França actualment són els ritmes mestissos "francoafricans".
El fenomen de la barreja de cultures, races, costums, avui és una realitat que es repeteix en els Estats Units i en tota l’Europa contemporània perquè -com assegura Gruzinsky- el mestissatge no és el fruit d’una decisió política ni científica; és l’efecte de la curiositat humana i de l’afany de l’home per progressar. Fins i tot pot dir-se que és biològicament natural, doncs està demostrat científicament que les espècies que no es barregen tendeixen a degradar-se o a extingir-se.
Aquesta "integració" comporta construir un nou nos-altres -com assegura l’exeurodiputat Fode Sylla-, perquè la presència de l’altre (del que és diferent) interpel·la la meva existència, al mateix temps que l’explica perquè no seria possible definir-la sense la presència dels altres. L’alteritat és el complement necessari de la identitat: som qui som en funció del que no som, diu el politòleg Giovani Sartori.
Aquest procés d’interculturalització ens ha de portar a reconèixer que les persones són molt més que les seves coordenades culturals; cada persona és al mateix temps, paradoxalment, un ésser únic i irrepetible i també un ésser semblant als seus semblants. No hi ha contradicció: cada un de nosaltres és un jo irrepetible que, al mateix temps, és molt semblant als altres éssers humans.
Cada persona, sense cap dubte, té en el seu interior aquell misteri personal, aquell hàlit particular que la fa irrepetible i, a la vegada, en el profund, té una sèrie de característiques semblants a les dels altres. En el profund, en l’essencial, probablement en el més íntim i més humà, les persones ens assemblem més del que la mateixa cultura, les tradicions, l’educació o l’economia ens han volgut fer veure. Sent tan iguals en el fonamental volem fer-nos veure molt diferents en el circumstancial.
En cada un de nosaltres i dels altres hi ha un ésser viu, un ésser que és germà -perquè, com jo, existeix- i és com jo, per damunt d’allò accidental. Els nens, amb la seva indiferència a la deferència, entenen bé això. Potser és millor ser "nens" en l’acceptació dels altres.
La transformació cap a una societat mestissa i pluricultural és un dels majors reptes de les societats contemporànies que probablement ens exigeixi tolerar positivament; és a dir, no ser indiferent ni ignorar l’altre sinó acceptar-lo generosament i solidàriament. En aquest procés intercultural també serà necessària una pedagogia per aprendre a buscar més aquelles coses que ens uneixen, que ens identifiquen i que ens acosten, que no pas aquelles que ens separen o distancien.
Les societats que rebutgin el mestissatge, que vulguin ser monocromàtiques i decideixen guardar gelosament la seva identitat es convertiran en peces de museu ancorades en el passat. El futur ja no és altre sinó el de la diversitat. Per això es tracta de construir un nou nosaltres en el que tu i jo -a pesar o gràcies a les nostres diferències- puguem restituir un espai per al diàleg i l’encontre en què la vida, la integració i un futur pluricultural siguin possibles.
Sense menysprear la grandesa humana, som diminuts en l’escala de l’univers, on el planeta Terra no és més que un dels elements de la Via Làctia. No som més que petites estrelles, flaixos de llum, la missió de les quals hauria de ser il·luminar, de la millor manera possible, els altres flaixos, perquè puguin fer la "millor foto" de les seves breus existències.
* L’autora és de l’Àmbit Maria Corral
