El món actual podem dir que tendeix cap a la súper especialització. I en molts casos això és per necessitat, doncs cada vegada hi ha més coses a aprendre i tot avança a un ritme que també afecta als coneixements a adquirir. Actualment la informació és més accessible, però n’hi ha més, i decidir quina és vàlida no és fàcil. I una part del coneixement consisteix en seleccionar precisament quina de la informació disponible és la correcta i saber com emprar-la en l’àrea d’especialització que cadascú ha escollit. Tenim clar, per exemple, que en ciències aplicades com la medicina, els coneixements de cada àrea d’especialització, estar al dia de tots els avenços i tenir clar, a més, com aplicar-los, es fa cada vegada més difícil.
I per tant, per tal de poder arribar a tot, cadascú opta per especialitzar-se per sentir-se competent i segur en aquella àrea de coneixement, per a poder ser catalogat com un bon professional (en la medicina, a més, els errors fan molt evident no fer les coses del tot bé, i per tant, el bon professional vol continuar-ho sent).
De totes maneres aquesta especialització ens porta, paradoxalment, a la pèrdua d’altres tipus de coneixement, que són tan o més necessaris per a ser bons professionals, és a dir, per a solucionar problemes reals a les empreses. Quan ens centrem en la part tècnica híper especialitzada perdem la visió general, i això pot ser problemàtic. Per dos motius. En primer lloc perquè el coneixement tècnic tan especialista moltes vegades no soluciona ni problemes merament tècnics, quan són fruit d’interaccions de vàries àrees de coneixement especialitzat. En segon lloc perquè la part tècnica sola, només resol els problemes que tenen solucions que es poden estandarditzar i replicar. Imaginem que estem dissenyant un nou producte. La primera qüestió serà que calen coneixements tècnics i la seva aplicació interactiva perquè pugui funcionar. Però més enllà d’això, moltes de les qüestions que es poden produir en l’organització de la feina coordinada, acabaran requerint altres tipus de coneixements, fora de les àrees tècniques especialistes, com ara la gestió de les persones, les seves necessitats, el control de la feina feta i per fer, entre d’altres.
La realitat a les empreses ens indica que la majoria de problemes necessiten saber ser un bon generalista, dominar la pràctica diària del sentit comú. I això vol dir no saber res tècnicament? Evidentment no. Cal dominar la tècnica, entendre l’esforç dels que estan dissenyant i calculant com produir allò que la nostra empresa fa. Saber com es fa directament o almenys tenir certs coneixements i no menystenir la seva complexitat del fer-ho.
Ara bé, amb això no n’hi ha prou. Cal començar a valorar que el coneixement generalista també té el seu valor, i de fet, es fa necessari en les empreses actuals. En moments on el pèndol i la seguretat professional van cap a l’especialització, tenir persones que s’esforcen en mirar el puzle des de la visió del tot, ens ajuden, i molt. I a més cal que tinguin humilitat per reconèixer que sempre trobaran especialistes que el superaran en cadascuna de les àrees concretes, i s’hi hauran de recolzar.
Hem de començar a posar en valor aquells que nodreixen el seu sentit comú, i amb el seu exemple, també ajuden a desenvolupar el dels altres. Perquè no hi ha universitats ni escoles de sentit comú, sinó que es practica en cada decisió i en cada oportunitat. Les persones amb sentit comú són molt valuoses, i no tan nombroses com caldria, donat que s’arrisquen a no ser valorades en aquest món tan especialitzat. I fins i tot m’atreveixo a dir que en la gestió de les empreses són totalment imprescindibles, més si volem empreses que generin valor pels clients, els empleats i la societat.
L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
