No fa massa dies que va entrar a la meva consulta una dona molt grossa, amb veu potent i amb una expressió de cara dura, rígida, una mica aspra. La vaig convidar a seure i que m’expliqués quin era el motiu de la seva visita. – "Hola, Juan Carlos, vengo a que me ayudes". La gent de fet ve gairebé sempre buscant una fórmula màgica per solucionar els seus problemes. -"Pues venga, a ver qué podemos hacer". "Vengo a que me digas qué he hecho mal para que mi hija se quiera ir de casa." "Vaja, "¿qué ha pasado, os habéis discutido?". -"No para nada pero se quiere ir." A mi, em faltava una dada molt important que era saber l’edat de la nena i tot seguit la hi vaig demanar. "¿Qué edad tiene tu hija Maica?" – "Pues tiene 24 años".
Va ser aquí a on vaig aturar les preguntes informatives i vaig considerar que ja tenia suficient material per poder-la orientar. "Me estás diciendo entonces que tu hija de 24 años se quiere marchar de casa de manera natural para poder hacer su vida no?" I la resposta va ser: "Eso es, a un piso de estudiantes". Em vaig aixecar i vaig començar a aplaudir amb tota la força que les mans podien generar.
"Quiero felicitarte porque, si tu hija se quiere ir con 24 años, progresar en su propia vida y empezar a conducir sus actos, sus decisiones y sus deseos sin tu tutela, quiere decir que has hecho un trabajo excelente, no has hecho nada malo."
La cara de la mare era de sorpresa. No era pas el que ella venia a buscar, no li servia la meva felicitació per haver educat la seva filla en la direcció correcta, en favor d’una autonomia i autoestima prou madures i fermes per voler encetar la seva vida de manera adulta i pròpia. Ja no necessitava la mare per poder caminar, més endavant segur que la necessitarà per demanar consells.
Aquesta mare va confondre algunes coses. Tots els fills, més aviat o més tard, hem volat del niu dels nostres pares i és cert que quan arriba el moment la sensació que queda en ells és que es perd alguna cosa i això entristeix una mica. Han estat molt anys de compartir la vida amb els fills perquè ara comencin a voler recórrer el seu camí en solitari o acompanyats d’altres persones que no són el pare i la mare.
Però aquesta tristesa s’ha de veure compensada per l’alegria, l’orgull que ha de produir veure que els nostres fills manifesten valentia, capacitat i ànim per voler marxar i fer la seva vida. Això ha de ser un motiu de celebració i no pas un motiu de desesper.
Maica d’una manera ferma i honesta volia fer la seva vida i als 24 anys és quan va sentir-ne la necessitat i es va veure preparada per prendre aquesta gran decisió. La seva mare, tot i entenent la seva tristesa, havia de sentir-se plena de joia per haver educat la seva filla en la cerca de la seva independència. No dependre de res ni de ningú et posa a les portes de la llibertat, serà després la duresa de la vida que t’anirà posant entrebancs i tancant algunes d’aquestes autopistes vitals.
Vaig obrir una ampolla de cava, a la consulta tinc sempre una nevera amb aquesta beguda per poder celebrar grans avenços en el creixement de les persones, i omplint dues copes vàrem celebrar per un costat la magnífica notícia que suposava la marxa de la Maica a un pis compartit i a més i sobretot vàrem celebrar la coherència i la determinació amb què la meva acompanyant, i ara ja expacient, havia educat la seva filla.
Em consta que ambdues queden cada dimecres per anar a berenar juntes i explicar-se les seves vides que tot i anar per carreteres diferents es troben a cada moment per enriquir la relació de mare i filla.
Eduqueu els vostres fills i filles en l’autonomia i l’autoestima, us marxaran de casa però ho faran per ser feliços gràcies a vosaltres.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
