Que Terrassa és una ciutat bruta és gairebé una obvietat. Potser, per ser més precisos, caldria fer alguna mena de comparació amb ciutats semblants per poder concloure si és o no un mal generalitzat, i així poder-nos consolar en allò del mal de molts… consol de rucs.
Vull advertir, però, que no estic parlant dels serveis de neteja municipals que paguem entre tots. Entenc les limitacions pressupostàries i conec els esforços per millorar les tècniques de recollida per disposar de més personal per a la resta de tasques. No: estic parlant, com ja he fet altres vegades, de la sensibilitat, i per tant de la consciència, dels terrassencs. Per tant, canvio immediatament l’encapçalament d’abans: no és pas la ciutat, sinó els terrassencs que som, globalment, bruts.
Agafeu un carrer a l’atzar, i seguiu-lo de dalt a baix. Ho acabo de fer amb el carrer de Cervantes i torno a casa esgarrifat. De dalt a baix, de l’estació de la Renfe fins a la Rambla, tot són pintades a les parets. Als edificis públics -l’institut, la Biblioteca Central…- i a la majoria de façanes privades. I és igual si són simples gargots inintel·ligibles, d’aquests que serveixen per marcar territori -com les pixaradetes de certs animals-, o si són pintades suposadament reivindicatives. Tant embruta una paret un "viva España" com un "llibertat Jordis" o un "foc al patriarcat". Tampoc trobareu, per cert, cap grafit que en puguem dir artístic. I encara tenim els plàstics -dels llaços grocs als davantals de fa quinze dies-, que a més d’atemptar contra la netedat o el bon gust ho fan contra el medi ambient. Per cada indignat que s’esbrava penjant el seu plàstic, segur que hi ha dos indiferents que s’hi posen en contra!
Però la brutícia no s’acaba aquí. Els aparadors dels (massa) establiments tancats són plens de rètols penjats i deixats estar per sempre més. I arreu hi ha centenars, milers, de miquetes de cinta adhesiva de vells cartells que ningú no es pren la molèstia de netejar. Fins i tot hi ha establiments oberts indiferents al mal efecte de les seves entrades, brutes, plenes de brossa que esperen pacients que passi l’escombriaire oficial.
I, si mireu les façanes, pitjor. Amb comptades excepcions, predomina la grisor de l’arrebossat que mai ha vist ni una gota de pintura. O que la va veure fa seixanta anys. Per no dir quan aquest arrebossat ja fa temps que està engrunat. I les portes de garatge rovellades, i els números de les cases amb dos dits de pols damunt, i les enganxines damunt els senyals de trànsit o de qualsevol racó de vidre que ja no tingui qui el defensi i… Quina mena de gent som que no ens prenem la molèstia de pensar que la nostra deixadesa acaba sent una ofensa per a la resta del veïnat, per a la ciutat, per als visitants? Tenim remei? Hi ha causes socials, culturals i històriques profundes i insolubles que ho expliquin? Calen sancions? Simplement, ens cal més educació cívica? I qui l’ha d’impartir? Cal obrir un espai al Diari de Terrassa per denunciar la brutícia i la deixadesa incíviques? Ens han d’apujar les taxes municipals i "externalitzar" la responsabilitat de cadascú de nosaltres en els serveis de neteja municipals? O sóc un tiquis-miquis i estic fent una muntanya d’un fet irrellevant? Algú m’ajuda a respondre-ho?
