Què sentiríem si fóssim dependents deixats de la mà de Déu? Què sentiríem si fóssim jubilats oblidats per les institucions? Què sentiríem si pertanyéssim a una ètnia observada per una mirada racista? Què sentiríem si fóssim aturats de llarga durada sense cap remuneració? Què sentiríem si fóssim dones menystingudes per la societat masclista? Què sentiríem si fóssim pobres? Què sentiríem si haguéssim de viure per sota el llindar de la pobresa? Què sentiríem si fóssim uns desnonats o uns sensesostre i visquéssim a la intempèrie? Què sentiríem si fóssim immigrants sense papers i que per sobreviure féssim de manters -top manta?
Tots ells són persones -tot ésser humà té dignitat, inclòs el més marginat per la societat-, però són també ciutadans no només de dret sinó també de fet? Viure en comú, ser un ciutadà i créixer com a persona són els principis bàsics de tota societat democràtica. La Constitució espanyola diu que Espanya és un Estat de democràcia social de dret -igualtat, democràcia i llibertat per a tothom. Tanmateix, és un Estat de democràcia social de fet? És el mateix Estat qui ha establert fronteres i marges interiors que separen les persones del primer paràgraf de la majoria del ciutadans mitjançant l’aprovació i execució de lleis, com la llei de dependència, la reforma laboral, la de les pensions o la llei d’estrangeria.
El filòsof Todorov fa una distinció entre viure i existir: l’home, diu, és un ésser vivent que comparteix característiques i comportaments amb els animals, com satisfer la fam, la set, el sexe, etcètera; l’home, afegeix, és, a més, un ésser humà diferent a la resta d’animals, que "existeix" en companyia d’altres homes. L’existir és exclusiu de l’home i es fonamenta en la precarietat d’origen (té moltes necessitats) i en la seva naturalesa social (les relacions entre els individus). I aquí està el "quid" de la qüestió, ja que l’home neix dues vegades: en la natura (en la vida) i en la societat (en l’existència). La condició prèvia, necessària com l’aire que respirem, de la relació entre els individus és el reconeixement d’uns per part dels altres.
Ara bé, les fronteres interiors construïdes per les institucions separen els qui són dins dels qui són fora tot i excloent de la ciutadania, amb graus diferents, molts éssers humans. És l’absència de reconeixement la que crea fronteres i marges, els quals determinen els estranys, els qui resten a la vora; són els éssers marginals: els altres, els oblidats, els treballadors amb un sou precari, els pobres, els desnonats, els sensesostre, els immigrants, els top manta… Tots ells viuen, millor dit, sobreviuen, però no existeixen. L’absència de reconeixement els produeix angoixa, por i solitud. El sentiment de viure sols és dolorós, però més trist i cruent és viure enmig dels altres, ser observats per una mirada racista o no ser mirats per ningú i passar completament desapercebuts per a les institucions i per a la societat. En efecte, els humans no som solament animals gregaris, sinó que tenim una inclinació a ser assenyalats amb reconeixement i aprovació pels altres.
Aquesta és la condició en què es troben els absents de reconeixement, de reconfort, de cooperació, els marginats: aquells en qui no es fixa ningú, que no aconsegueixen "existir" per als ulls dels seu Estat de democràcia social (igualtat, democràcia i llibertat per a tothom) ni per als seus ciutadans. Són les "persones invisibles", que moren dues vegades: l’existència -el reconeixement social- els abandona abans que la vida -la mort biològica. La percepció dels qui viuen quotidianament en la frontera de la supervivència no ens apel·la sobre la situació de ciutadania de les persones que viuen en condicions d’exclusió o de pobresa? És possible que no siguem capaços, com a societat democràtica, d’acollir en el nostre si les persones que, per una llei il·legítima i injusta, són definides amb la cínica expressió "sense papers"? Es pot ser un ciutadà sense certes condicions socials mínimes?
* L’autor és filòsof
