No és un model d’èxit. No és un model d’èxit aquell en què els infants que tenen com a llengua materna l’espanyol pateixen un índex de fracàs escolar superior al dels qui tenen el català com a llengua materna, ponderant fins i tot les variables socioeconòmiques.
Val a dir que la correlació que existeix entre llengua materna espanyola i fracàs escolar i/o abandonament precoç hauria de motivar alguna reflexió per part dels apologetes del sistema.
Tampoc no és un model d’èxit aquell en què no hi ha pautes comparables d’avaluació de competències en espanyol entre infants de regions diferents: les proves de selectivitat i de competències bàsiques són organitzades per cada autonomia en funció de criteris d’exigència molt i molt diferents. Les proves PISA es fan només en català i no avaluen competències ortogràfiques, sinó de lectoescriptura. És de sentit comú que el registre estàndard d’una llengua no s’aprèn ni al carrer ni a casa mirant la tele: s’aprèn a l’escola, utilitzant-la en registres variats i exigents.
No és un model que tingui el suport de les famílies. Resulta curiós que les enquestes del CEO no preguntin sobre el model lingüístic que volen les famílies. Ara bé, un estudi del GESOP, basat en 1.600 enquestes, encarregat per Societat Civil Catalana, indicava que només el 8,8% dels enquestats vol un model monolingüe; el 75,6% optaria pel trilingüisme (el model, per cert, que volen per als seus fills aquells que poden pagar una escola privada o concertada), i el 15% restant prefereix un model bilingüe.
Un cop més els sindicats, alguns partits i les ampes van per un camí i les famílies, per un altre.
No és un model inclusiu. Perquè ara la immersió la pateixen només els qui tenen com a llengua materna l’espanyol. La Unesco ha dit, basant-se en multitud d’informes, que l’adquisició de competències de lectoescriptura en llengua materna sobretot en el cicle inicial és fonamental per al correcte desenvolupament educatiu posterior. Un sistema on la immersió és només per a alguns no és un sistema incloent. Si la immersió fos positiva, en general, es faria una immersió en castellà per als catalanoparlants. No és, doncs, ni la cohesió ni la inclusió el que es pretén amb la immersió.
No ens podem comparar amb el Quebec. Allà s’aplica a partir de supòsits que aquí no es donen: voluntarietat, limitació temporal, legalitat i, generalment, domini previ de la llengua materna. Catalunya té dues llengües oficials i un model en què, setmanalment, vint hores o més s’imparteixen en català, tres en anglès i 2/3 en espanyol, sento dir-ho, però és un model excloent.
Quin model ens cal? Per al bé dels infants de llengua materna catalana (sí, he dit catalana) cal un model més que flexible on la llengua espanyola tingui una presència més vehicular en assignatures no filològiques. En canvi, per als infants de llengua materna espanyola, cal un sistema que no assimili l’espanyol a una llengua estrangera tot proscrivint-lo com a llengua vehicular en matèries troncals.
Cal un model flexible. A Tagamanent caldran més hores de classes en castellà però a Terrassa probablement amb un 25% seria suficient. Cal un únic model que palesi que a Catalunya hi ha dues llengües oficials, i per sobre de tot un model que respecti els infants que parlen qualsevol de les dues llengües pròpies de Catalunya. Ens cal sumar i no restar.
* L’autor és de Ciutadans
