Actualment, hi ha prop de cent escoles, a Catalunya, en perill de desaparició per manca d’alumnes. Una escola entra en perill de tancament quan no supera els cinc alumnes inscrits. Això demostra el grau d’envelliment i desertització d’una gran part del territori català, fins al punt d’esdevenir un dels grans problemes del país, encara que molts ara tinguin en el cap altres dèries, d’impossible solució, i divaguin per l’estranger a la recerca del poder perdut.
La crua realitat és que, de nou-cents quaranta-set municipis que té Catalunya, n’hi ha sis-cents que perden població, des de fa anys, i arribats a un cert punt de petitesa la davallada es converteix en irreversible. Vol dir que, per sota dels dos-cents o tres-cents habitants, recuperar forces i recuperar habitants és molt, molt difícil, per no dir impossible.
Per què hem arribat en aquest punt? Era irremeiable aquest descens? Com moltes coses a la vida, no hi ha gairebé res impossible. Ara bé, convé posar-hi els recursos i esforços necessaris per trencar aquesta tendència. A diferència del que s’ha fet en altres indrets, aquí, s’ha parlat molt de reequilibri territorial, de compensació entre territoris, de desenvolupament rural… però la realitat, pura i dura, és la que és. La dinàmica segueix el seu curs, sense polítiques aturadores o compensadores.
Aquí, caldria haver fet el que va fer Suïssa, en el seu moment, com també alguns altres països, amb tendències concentradores a les ciutats. Fomentar l’activitat rural, mitjançant compensacions, a tots els nivells i en tots els àmbits. No, simplement, creant una Direcció General de Desenvolupament Rural, amb pocs recursos i poques atribucions, sinó amb una autèntica política global del govern i, amb ell, de tots els departaments. Parlo de la Generalitat, com ho hauria d’haver fet el govern central.
A tot Espanya, hi ha més de dos mil nuclis urbans a punt de desaparèixer. Una situació crítica que aboca una bona part de l’interior del país a la completa desertització amb tot el que significa, d’abandonament de camps i conreus, falta de protecció del territori, modificacions de paisatges i altres mals, llargs d’enumerar.
La falta d’oportunitats porta els joves a marxar, envelleix la població, molts serveis es van aprimant, fins a desaparèixer i, amb ells, la poca gent que queda decideix marxar o esperar el darrer adéu. En tots aquests pobles, l’escola és el símbol de la resistència i la permanència. Un poble es defineix per un Ajuntament, una escola, un campanar… Quan un d’aquests elements es perd, la pèrdua sol ser irreparable. No s’estranyi ningú dels grans esforços per superar les dificultats i mantenir els serveis bàsics. Als anteriors, hem d’afegir-hi el consultori mèdic, la farmàcia, alguna botiga, bar, restaurant… Elements essencials d’activitat econòmica i social.
Fins fa dos anys, la Generalitat no va acceptar una demanda, de molts anys enrere, com fou la de poder posar un cicle infantil dintre de les escoles rurals. Era una manera d’arrelar els més petits en el poble, evitant que haguessin de marxar i quedar-se fora del poble. Ara, ho tenim, pagant, els ajuntaments, però els grans retards produeixen grans danys, i costa remuntar el temps perdut. I si una cosa cal dir és que les escoles rurals tenen uns avantatges impossibles d’aconseguir en les de ciutat. Una educació personalitzada, propera, arrelada al poble i a la gent, sana i saludable, de manera que el resultat educatiu és esplèndid. És hora d’atrapar el temps perdut i aconseguir salvar com més escoles rurals millor, perquè són fonamentals per evitar la pèrdua de vida en el territori de l’interior del país. Pocs governs han cregut important el reequilibri territorial, ara en podem veure les conseqüències.
* L’autor és alcalde de Borredà
