De vegades la vida et fereix en el més profund. De vegades arribes a viure sota un pont, encara que mai ho haguessis dit en els temps bons. Això és el que li passa a una dona d’edat incerta, envoltada dels seus fetitxes, que ens parla sobre la seva vida; una dona que anava per a actriu gran dramàtica, però se li va passar l’arròs per al teatre. Confessió darrere confessió li veiem les costures de les ferides. Com un personatge de Rafael Cansinos Assens sota del viaducte en una època crespuscular, una dona infeliç que interpreta Roberto G. Alonso desencadena suïcidis frustrats i s’aixeca cada matí despentinada i amb gana.
L’escenari és un paisatge de runa cultural, butaques desmanegades, vestits i sabates. Amb aquests elements Roberto G. Alonso, amb la direcció de Marc Rosich, construeix una dramatúrgia envoltant, sensual i pertorbadora, narrada per la perdedora dona a la qual els núvols de sucre deixen un regust amarg, la il·lusió s’esvaeix, ombres del passat i sentiments a flor de pell amb la llàgrima que desfà el rimmel, una obra intemporal, maliciosa i intensa. Un experiment sobre teatre social i polític en una època en què els pensionistes prenen els carrers i els manters no es deixen assassinar. Una posada en escena bella i intel·ligent, serenament seductora.
L’espectacle a la Fira de Tàrrega es va representar a sota d’un pont. Ara el podem veure en sala, tot i que és un espectacle per fer en exteriors i no a la sala d’un teatre cobert. Llavors penses quina pena d’il·luminació, sembla la il·luminació d’un assaig, però parles amb Marc Rosich i et diu que ell no volia fer cabaret i no vol perdre la identitat del pont. A mi clar, tan enamorat que estic d’una bona il·luminació, estava disposat a portar una màquina de partícules i uns focus ben posats, però llavors el pont desapareixeria. El que fa que aquest espectacle sigui tan extraordinari és la gran imaginació de Roberto G. Alonso i la banda sonora de l’obra que es mou entre el commovedor, el perillós i l’humorístic.
Els desnonaments porten aquesta dona a jugar ella i els seus vestits, ella i el seu carretó de la compra, ella i els seus llibres gravats a foc en la seva memòria. Hi ha màgia, a més d’una particular manera d’explicar amb poders sobrenaturals sobre la ficció, la realitat i la fantasia d’una dona que com don Quixot viu en el seu món meravellós de cançons i vestits.
Avui a les ciutats com Terrassa o Barcelona circulen dones i homes que viuen la solitud de l’abandonament, vagabunds de la nostàlgia d’un passat que no torna i d’unes oportunitats que la vida no els va oferir perquè a ells no els va escriure Tennessee Williams, senzillament perquè mai el van arribar a conèixer.
El duo de Marc Rosich i Robert G. Alonso signen "A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía)" i expressen sensibilitat sobre el fracàs de l’artista, amb una banda sonora que mereixia un Oscar i una interpretació que dóna sentit a tot el que s’ha exposat fins aquí i ho expandeix.
